21 de novembre 2009

Yann Tiersen: decepcionant

A Yann Tiersen el vaig descobrir, com tothom, amb la banda sonora d'Amélie. A tots ens van captivar les seves peces minimalistes i amb aire de cançó folk francesa. A partir d'aquí vaig comprar el seu àlbum en directe C'était ici. Espectacular, em va deixar sense paraules. A part de tot el que havíem sentit amb Amélie també passava per la chanson i pel rock, tot plegat en una mescla perfecte, delicada i molt estudiada.

El concert que va fer per presentar aquest disc a la Paloma de Barcelona va ser una dels millors als que he estat. És espectacular veure com un sol músic domina tants instruments, com és capaç d'arribar a tocar l'acordió i el violí alhora. Els moments més d'improvització i rockers estven més que ben integrats en el seu món minimalista i delicat. I l'interpretació de Sur le fil en violí tallava la respiració.

Posteriorment, escoltant els nous àlbums o la banda sonora de Good bye Lenin, un té la sensació que es repeteix considerablament, que abusa d'un únic estil i dels seus cercles interminables (de fet la gran majoria de peces tenen una estructura de composició idèntica), però segueix desprenent la mateixa màgia i segueix transportant la ment lluny del cos.

Així que l'últim que esperava anant al concert que va fer el passat 18 de novembre a sala Razzmatazz era una decepció. Va començar de la pitjor manera: guitarres al màxim, distorsió desmesurada... omplia tot l'espai i gairebé no s'entenia res. Durant el concert es van anar sentint algunes de les seves peces, però estaven tant canviades i distorsionades, tant mal rockejades, que gairebé sabia greu escoltar-les. No és que no m'agradi el rock, doncs és una de les coses que em va agradar del seu primer concert, i tampoc és que trobi a faltar Amélie, doncs adoro la seva mescla d'estils. Més aviat és que, com va dir una companya, sembla que hagi tornat a l'adolescència i només necessiti fer soroll.

Moltes vegades els músics d'èxit són criticats per no evolucionar musicalment. Crec que el que Yann Tiersen està fent és involucionar. Sembla que lluiti contra el fantasma d'Amélie, i així esptlla el seu talent.

L'única peça que va aconseguir posar-me la pell de gallina va ser, altra vegada, Sur le fil, però la interpretació no va ser tant bona ni com al disc ni com al concert al que havia estat.

Així que la majoria vam marxar d'allà decebuts, molt decebuts. És una gran pèrdua.

15 de novembre 2009

Tantes Venècies

Així es titula avui l'escrit de Maruja Torres al seu espai dins El País Semanal, Perdonen que no me levante. Li sóc fidel cada setmana, però avui m'ha sorprès parlant de Venècia de la mateixa manera que jo la visc.

Tant insuportables trobo els turistes de les Rambles i la seva manera de fer turisme que és extrany que precisament m'hagi enamorat d'una ciutat com Venècia. Però potser és gràcies a la massificació que he trobat un immens plaer escapant de les rutes establertes, passejant de nit quant ja no hi ha ningú o durant l'acqua alta (tot i no haver-me mullat mai els peus). De fet recomano molt una "anti-guia" de Venècia, Venecia es un pez, de Tiziano Scarpa, on el turista convencional no hi trobarà res d'interessant, però el qui cerqui conèixer de debò la ciutat tindrà una joia a les mans.

En realitat sempre m'agrada tornar a les ciutats a les que ja he anat, però Venècia, amb la seva arquitectura, la seva decadència, les bienals i els esdeveniments artístics, l'absència absoluta de cotxes... sempre em tindrà el cor robat.

Us deixo amb el seu article. I qui hi hagi estat veurà que no s'està de res...


Tantas Venecias (Maruja Torres)

Es temprano, escribo en la cama de mi habitación del hotelito, bien abrigada. Al otro lado de la ventana, el Gran Canal aparece hinchado, aunque no tanto como anoche. Acque alte, anoche, simultáneas a una especie de diluvio. Las terrazas en donde había comido los días anteriores desaparecieron a causa de la súbita irrupción del Adriático en la laguna. Todo distinto. Otra Venecia.

Cuatro jornadas aquí, y tantas Venecias. La primera, con sol, y un mar de turistas coloreando las arterias de la ciudad, curioseando puestos de souvenirs que son también como canales de lo kitsch, máscaras con pretensiones a lo Cirque du Soleil visto en un trance de LSD, reproducciones enanas de la Pietà de Miguel Ángel junto a bustos cabezones de Juan Pablo II y mucho, muchísimo falso cristal de Murano fabricado en las oscuras bodegas de Extremo Oriente, gondoleros y papás noeles metidos en bolas de cristal, caballos danzantes, etcétera. Terrazas bajo el sol, pescado, precios por las nubes, amabilidad mercantil. Belleza abrumadora de los palazzi, el sonrojo de otoño en los árboles. Palomas como cerdos en todas partes. Gaviotas posándose en las cabezas de las estatuas.

Perderse entre callejuelas ajenas al tráfico visitante, descubrir los campi menos atormentados por el turismo.

Al tercer día: lluvia, elegancia gris. Hasta la espectacular explanada de San Marcos vio atemperarse su impresionante gigantismo. La lluvia fue arreciando, también el frío, y me empujó a un café en donde consumí un chocolate caliente. Este carburante me ayudó a llegar a Campo Santo Stefano, en donde fui víctima de una especie de mal de Stendhal, pero en bien. En la gran superficie limpia y pura bajo la lluvia, los preciosos volúmenes de palacios e iglesias, el divino quiosco repleto, todavía, de diarios de papel... Allí comprendí lo que me ocurría: hacía tres días que no había padecido un solo coche, un solo atasco de tráfico, un solo bocinazo. Terapia fantástica. ¿Resistiré regresar al caos circulatorio de Beirut, agravado por la instalación masiva de semáforos que a todos desconciertan? No lo sé.

La lluvia fue a más y a más. Al salir más tarde de la estación de Santa Lucía, después de haber despedido a una amiga de Roma con la que me encontré aquí, aquello ya era el Apocalipsis a chorros, y el Gran Canal se subía a los laterales. El vaporetto me depositó en Ca' D'Oro. Por primera vez, los 50 peldaños hasta la recepción del hotel me parecieron una gran idea. El agua empezaba a lamer el portal.

Más adelante, en un restaurante vecino, los camareros se ofrecieron a llevarnos al hotel a caballito. Mi amiga -otra, que también vive habitualmente en Roma- aceptó. Yo pensé en Beirut sin desagües, en las calles inundadas dos palmos, en las cortinas de agua que destruían paraguas. Me arremangué los pantalones y me sentí feliz. "Se le van a arruinar las botas, es agua salada". "Mejor -dije-. Un buen baño de pies". Esta mañana, mis botas relucían, preciosas. Beirut es una gran escuela para los inconvenientes.

Y aquí estamos, apenas turistas, venecianos por todas partes. Aunque cada vez quedan menos. Se marchan al ritmo de uno por día. Un marcador digital, instalado en el escaparate de una farmacia, va señalando la cifra de los que quedan. Hace un par de días, 59 mil y pico. En el centro de la plaza, subido en su monumento, Carlo Goldoni sonríe, irónico.

Tampoco hoy salen las góndolas. Se anuncian aguas altas para esta noche. Alessandra, la única mujer gondolera -cuenta y no acaba de lo que la putea el gremio macho-, dice que conducir una de estas embarcaciones es muy difícil y peligroso, sobre todo en los cruces de callejuelas. Alessandra sostiene que las autoridades estimulan la defección de lugareños, porque quieren convertir la ciudad de la laguna en un parque temático, cobrar entrada, controlarla por completo.

Pero lo mejor de Venecia es su vida normal. Las lluvias nos han librado de japoneses y otros turistas de aluvión y de paso rápido. Y surgen las Venecias que merecen ser salvadas. No las que se hunden -esto no se hundirá nunca, es un ejemplo de construcción imbatible-, sino las que son explotadas, vendidas, corrompidas por las aberraciones estéticas del turismo masivo.

Hoy pienso ir a tomarme un dry Martini al Harry's Bar. Pero antes me compraré unas botas de goma.

27 de juny 2009

Toyo Ito

Mediateca de Sendai

La meva primera trobada amb amb Toyo Ito va ser en una exposició l'any 2002 organitzada per Casa Asia. Recordo que l'espai em va impressionar bastant, i de seguida em va atreure. Però sobretot em va fascinar el projecte central de l'exposició: la Mediateca de Sendai.

Eren els primers contactes amb l'arquitectura, i em van interessar les particularitats d'aquest projecte. La volumetria resultant és la més simple: un prisme. És l'estructura que l'aguanta el que me'l va fer mirar amb uns altres ulls. L'edifici no era suportat per una típica i aburrida retícula de pilars (suposo que així l'hauria qualificat en aquell moment), sinó atravessada per una sèrie de cilindres irregulars formats perimetralment per diversos tubs metàl·lics deixant buit l'interior dels cilindres. I el que em va semblar més curiós és que aquests cilindres permetien que la llum natural travessés l'edifici de dalt a baix! Em va deixar molt impressionat que l'estrucutra de l'edifici no fos més que, en el fons, un cilindre d'aire i llum.

Ara que ja sóc més grandet he investigat una mica més sobre aquest edifici. L'edifici actua com un bosc format per tretze arbres on els troncs suporten el pes de les plantes al mateix temps que transporten amunt i avall les energies necessàries per a que sobrevisqui. És a dir que aquests troncs són el vehicle per l'enregia que es produeix a la coberta i per a la que es recull de terra, per la llum, l'aire i l'aigua. Segurament ara aquest edifici em fascina encara més que fa uns anys, però de manera ben diferent. En l'arquitectura la forma ha d'anar lligada a la funcionalitat.

L'editorial Actar va editar un monogràfic sobre aquest edifici en el seu "boogazine" Verb.


Fira Gran via i Torres Porta Fira

Així que fa pocs dies vaig anar a veure la nova exposició que fan a Casa Àsia, enfocada com una retrospectiva dels últims projectes de Toyo Ito a Espanya, i centrant-se sobretot en els de Barcelona. Pel que fa a l'espai, per com n'era de petit es pot dir que se n'ha tret un bon profit.

Pel que fa a l'arquitecte... cada vegada penso més que no entenc l'arquitectura dels arquitectes estrella. I des del meu punt de vista alguns dels projectes són força decepcionants.

A Toyo Ito amb la Fira Gran Via li ha tocat la lotería: 4 nous pavellons, vestíbul d'entrada, sala d'actes, passadís d'interconnexió, edifici d'oficines, urbanització de l'entorn, 2 gratacels que fan d'entrada i 2 noves estacions de metro. La sala d'actes, l'edifici d'oficines i les estacions de metro no estan acabats, de manera que no en puc parlar. Dels 4 pavellons només n'hi ha dos d'acabats, i responen correctament a les necessitats. El passadís d'interconnexió és la part més suggerent. Recorre sinuós voltant i atravessant els diversos pavellons en alçada. Crec que té una circulació ben clara i senzilla, i el recorregut sinuós el fa més interessant formalment i evita que hi hagi una vista completa del passadís, la qual cosa s'agraeix en un recorregut d'aquestes dimensions.

Amb els dos gratacels arriba la decepció. Sóc del parer que els gratacels són útils i necessaris, però encara tinc molts dubtes pel que fa a les formes que poden adoptar o els llocs que poden ocupar.

Pel que fa a la forma sóc partidari de deixar anar la creativitat i de deixar córrer immenses parets de vidre repetides a qualsevol edifici, però per altra banda detesto les formes arbitràries i sense funcionalitat. Amb això vull dir que els dos gratacels em semblen bells en sí mateixos, però no és més que un exercici d'escultura. És necessari fer la ciutat bonica, però ser arquitecte no significa només dissenyar façanes.

Tot el que m'agradava de la mediteca és el que trobo a faltar en aquests edificis. És per això que em decepciona.

L'exposició a Casa Asia acaba el proper 30 de juny, és a la Seu Casa Àsia, Av. Diagonal, 373.


b720 Arquitectos

En aquests dos gratacels Toyo Ito ha treballat conjuntament amb els despatx b720 Arquitectos. Per a qui no conegui aquest despatx recentment ha col·laborat també amb David Chipperfield a l'edifici Copa América a València, a la Ciutat de Justícia de Barcelona i l'Hospitalet, i altres edificis de Barcelona; i amb Nouvel a la torre Agbar i al parc Central del Poble Nou; però també tenen nombrosos projectes propis molt interessants. L'objecte del text no era parlar d'aquest despatx, però seria imperdonable no anomenar-los.

Cheb Balowski

Concert de Cheb Balowski la nit de Sant Joan a la plaça del Nord. Després d'uns anys sense tocar sembla que conserven tota l'energia en els seus directes!

02 de juny 2009

Manel a la Guàrdia Pilosa

Un altre concert de Manel, aquesta vegada a la festa major de la Guàrdia Pilosa, i un molt petit i encantador poblet de la comarca de l'Anoia. I evidentment en vam fer un vídeo:


01 de maig 2009

Manel a Cardedeu

El passat 4 d'abril vam anar a Cardedeu a veure Manel... Ara ja queda molt lluny, i tinc més aviat poques coses a dir. Bé, sí, no deixaré d'esmentar la meva sorpresa sobre la rapidesa amb la que s'esgoten les entrades als seus concerts. I els preus, que cada vegada són més cars... per molt bons que siguin (i per molt bon representant que tinguin) a mi em sembla que s'estan passant!

I bé, ara els vídeos, que per això era el post:



02 d’abril 2009

eme3 - collapse

eme3 és un festival d'arquitectura del que no havia sentit a parlar. En pocs dies el vaig veure anunciat a diversos llocs, però en cap d'ells vaig acabar d'entendre què hi podria trobar... semblava que hagués de ser un festival reflexiu, filosòfic, actual, transgressor, experimental... però no sabia res del cert: i sovint això m'atrau.

Així que el poc temps lliure que vaig trobar els dies 19, 20 i 21 de març vaig aprofitar per acostar-m'hi. Sabia que es feia a l'entorn del FAD, el MACBA i el CCCB, així que vaig quedar a la Rambla, alçada Liceu, per anar-hi amb un amic. I de seguida, al carrer d'en Xuclà, vam topar amb la primera de les instal·lacions. Durant uns 10 m d'aquest carer, parets i terra estaven recoberts completament de paper de diari... significat? no ho sé, però el resultat era ben curiós...

I això és el que té d'interessant anar sense programa. De fet havíem topat amb una de les parts del festival, SIMULACRE, que es va dedicar durant els tres dies de durada a envair els carrers del Raval amb diverses instal·lacions on, des del meu punt de vista, els principals destinataris n'eren els vianants anònims. Els que haguessin llegit amb anterioritat el programa es perdien el factor sorpresa, i actuaven directament com a espectadors i no com a receptors.

Quan vam arribar a la plaça dels Àngels vam trobar una altra d'aquestes instal·lacions. Aquesta vegada on bon tros de la vorera, una paperera i un panell informatiu estaven completament recoberts de paper de bombolles... val la pena veure la reacció de la gent.



Seguidament ens vam dirigir a la Plaça Joan Coromines (darreres el MACBA i el CCCB), vam continuar pel pati de les dones i al Hall del CCCB on vam anar veient altres interessants instal·lacions... però anant amb poc temps no hi vam poder aprofundir gaire. Això sí: vam agafar idees... al maig en sabreu alguna cosa!

Sortint d'allà, un altre cop cap a la Plaça dels Àngels, sorpresa!, una altra d'aquestes instal·lacions arribava en aquest moment... sobre rodes! Tot un seguit de mobles vells havien estat transformats en peculiars i extravagants vehicles. De seguida els nens de la plaça hi van pujar, i crec que és la primera vegada que veig els skaters interessats en el que passa a la plaça.

I tot observant aquests trastos vam veure que, per una vegada a la vida, algú s'havia molestat a obrir el pas que queda entre el FAD i la plaça Caramelles, aquesta plaça que de nit està tanacada i de dia abandonada... és més, s'havia marcat un camí (un eix!) que venia des de la plaça Joan Coromines, atravessava la dels Àngels i finalment arribava a la de les Caramelles. I un cop a la plaça... res. Però el programa ho revela: només es volia obrir un d'aquests espais que sembla que eternament romanguin tancats.

Es feia tard, però encara quedava temps per un cafetó a la placeta de Bonsuccés. I com si ens seguissin la següent instal·lació ens la van posar al davant dels nassos! Un grup de gent amb caixes de cartró van tapiar les entrades al carrer de les Ramalleres i al carrer d'Elisabets. Reaccions de tot tipus: curiosos, riures, fotos, insults, empentes (caixes a terra), etc. Una altra vegada, el més important: la reacció de la gent. [i a continuació la casualitat de trobar-s'hi un professor de la universitat... que hi estava ficat!]



Així que, per variar, em sap greu no haver tingut més temps per estar pendent del festival i del que s'hi feia, però ha valgut la pena, i com em passa amb tot el que faig últimament: segur que repetiré!

30 de març 2009

Jazz Terrassa

Ja feia dies que volia publicar aquest i altres missatges... i és que últimament gairebé no tinc temps de res, així que aprofito el més petit forat per seguir amb activitats culturals com el Festival de Jazz de Terrassa o el festival d'arquitectura eme3, als quals ja fa més d'un setmana que hi vaig anar. Però què coi! Em ve de gust parlar-ne i deixar-es constància!

Aquest any a Terrassa he tingut l'oportunitat d'anar-hi tres vegades. Tot un luxe!


Colina Miralta Sambeat CMS trio

A Javier Colina, contrabaix, ja l'havia vist alguna vegada, i de fet era un dels incentius per assistir a aquest concert. A part també és tenia ganes de veure a dos altres músics catalans de renom, Marc Miralta, bateria, a qui ja havia vist puntualment i Perico Sambeat, saxo alt. Però el millor d'aquest concert és que el tres músics l'aprofitaven per grabar el seu tercer disc junts, cosa que va fer que fos un concert intens, i gairebé impecable, però com he sentit dir a vegades "de poc risc". No és el tipus de jazz que més m'emociona, però el vaig gaudir molt (i sempre és un plaer ser a la Nova Jazz Cava!)


Picnic Jazz

Al picnic Jazz, extranyament, encara no hi havia anat mai. Va ser una decisió d'última hora, així que tot plegat es va convertir en un se guit de sorpreses. La primera el parc: a Vallparadís només hi havia estat una vegada, i de nit, i ara que l'he pogut veure i viure puc dir que és un parc esplèndid. De fet, defectes d'estudiar arquitectura, també em vaig meravellar de la passarel·la que el travessa, de formigó, molt prima (i suposo que postensada), molt lleugera. Però tornant al picnic: l'ambient també era molt agradable, i encara millor l'espai on es fan els concerts, asseguts a la gespa en un agradable dia primaveral. Però el millor de tot va ser el concert: suposo que és el que té anar a un lloc sense mirar el programa abans, que dubtosament t'enduràs decepcions i que segur que hi haurà agradables sorpreses. Dels dos concerts que vaig poder veure, els dos últims, i em va encantar poder començar amb el conjunt Triphasic. Llibert Fortuny, tot i que tinc mania a la seva persona fastigosament creguda, també treballa amb el jazz més experimental i amb més efectes, que és el que més m'agrada. Acompanyat de Gary Willis, baix elèctric, i de David Gómez, bateria, presentaven els disc Sha-man. I a continuació fi de festa amb la cantant i guitarrista nord-americana Deborah Coleman, que a ritme de blues va fer aixecar i ballar tot el parc. Una experiència per repetir!


World Saxophone Quartet

Aquest és al concert que més desinformat anava... Però quatre saxos (a pèl, res més) ja em cridaven prou l'atenció com a un d'aquests concerts amb molt risc. A més, si posem els noms dels saxofonistes a internet no trobaríem excuses per deixar d'assistir a aquest concert. I per mi va ser el millor de tots, i amb diferència! David Murray, Julius Hemphill, Oliver Lake i Hamiet Bluiett em van fer vibrar des del primer segon fins a l'últim instant. Com que em veig incapaç de descriure-ho em permetré la llicència de copiar de la pàgina de Jazz Terrassa el que diu sobre David Murray: un dels membres originals, està reconegut com un dels saxos tenors més emotius de la història del jazz. Combina la música tradicional amb blues, free jazz, world music i gospel. Té un so aspre, estrident, extrem, com a símbol del retorn a un so pur. I això és el que vaig trobar: una barreja de molts estils barrejats amb embogits solos estridents però apassionats. Van poder passar de l'insensatesa defermada a la delicadesa més absoluta, i em van deixar sense alè.


I repassant el programa d'aquest any... sobretot em sap greu haver-me perdut a Ahmad Jamal... però un altre any serà!

21 de març 2009

ROJO | ocho

ROJO era un projecte molt interessant. A través d'una revista es pretenia difondre l'art dels artistes més arriscats i més novedosos. Gràcies a ROJO he decobert i redescobert grans artistes. Era un gran acte social quan ROJO ocupava un bar, una galeria, una discoteca per presentar les seves revistes, els seus artistes, la seva plataforma.

Ara, però, començo a tenir els meus dubtes de la qualitat del que difon. Ara ja publiquen a tot el món, amb artistes de tot el món, però en fullejar les revistes cada vegada tinc més la sensació de que no hi ha cap tipus de filtre de qualitat, i de que entre grans obre també s'hi publica molt merda. Ara ja tenen una galeria pròpia, així que les presentacions de Barcelona han perdut la màgia dels primers dies.


Amb aquest 8è aniversari la sala és plena de quadres sense ordre ni concert. I crec que és un bon resum del que fa actualment. Evidentment sempre segueixo descobrint algun artista interessant, per això hi segueixo anant, però és com si haguessin perdut el criteri. Segueixen fent projectes que valen molt la pena, però sovint cal destriar per no sortir-me decebut.

És una llàstima.

Murakami a Barcelona i la nova literatura

No passa cada dia que Murakami es deixi veure... Per tant encara pren més valor que ara que ha passat per Barcelona ho hagi fet de la mà d'Isable Coixet.

Parlaria de tot el que van dir... però no vaig arribar a temps. Estava completament col·lapsat de gent. En part pel lloc escollit, ja que la (bonica, meravellosa) Biblioteca Jaume Fuster (a Plaça Lesseps, de Josep Llinàs) no és el millor lloc per fer una cerrada de gran afluència. Però també és bonica la reflexió que vaig sentir: que bé que la literatura hagi mogut tanta gent!

I això em porta a una reflexió sobre la literatura actual. Últimament sembla que els crítics literaris van més d'acors amb les grans vendes editorials... El meu primer pensament en sentir aquesta dada és que els crítics són uns venuts. Tinc una mania personal a tots els bestsellers: no m'agraden les fórumules perfectes de màxima venda, i en general no em fan pensar en res, més aviat no em deixen pensar en res, i és tot el contrari del que busco quan tinc un llibre entre mans. I que consti que no és una crítica als que els llegeixen! Simplement a mi no m'interessen.

Perì si ens hi anem fixant resulta que la massa humana està convertint en bestsellers llibre de més qualitat. És a poc a poc, però començo a creure que realment alguna cosa canvia, que es llegeix literatura de més qualitat. I va ser Murakami que em va fer veure això, i tota la gent que no va poder entrar a la biblioteca.

Beatriz Colomina i els Eames

Després d'una setmana plena d'activitats culturals em moria de ganes d'escriure alguna cosa en aquest blog... I començo pel més difícil, és a dir, l'activitats que més dies fa que va passar i també la que més complexa em va semblar.

A l'ETSAV ens van informar de que Beatriz Colomina, tèorica de l'arquitectura, faria una xerrada per parlar dels Eames. Ens van dir que era tot un luxe poder escoltar aquesta dona, i que a més a més si no coneixíem els Eames serien una gran i agradable descobriment. Que l'article a la wikipedia només estigui en anglès pot voler dir dues coses: que els professors ens van enganyar vilment en parlar-nos d'ella o bé que en aquest país no podem evitar desaprofitar els grans talents i per això acaben marxant fora... Opto per la segona opció.

Després de la xerrada segueixo sense saber qui són els Eames... Vaig quedar completament saturat de nova informació, i a més a més es donava per suposat que ja coneixíem els Eames... La veritat és que va ser molt interessant, i tinc una gran cursiositat per saber més coses d'aquests arquitectes. Entenc que eren una personatges especialment curiosos... i molt experimentals. Buscaré muntatges i reproduccions seves, a veure si els segueixo coneixent...

De moment, gràcies a Internet, ja he descobert que se'ls hi ha dedicat una galeria a Santa Monica, California. A més una petita cerca d'imatges segur que treurà de dubtes a molt gent: tots hem vist aquestes cadires.

26 de febrer 2009

Slumdog millionaire: de la ficció a la realitat

Normalment són els fets reals que es porten al cinema, però aquesta vegada tinc la sensació que s'ha esdevingut el contrari. M'explico... Si heu vist la pel·lícula Slumdog Millonaire potser ja heu pensat el mateix que jo. I si no l'heu vist tranquils, no us espatllaré el final, que fins i tot abans dels 8 Oscar ja era aclamada tant pel públic com per la crítica.

Hi ha un moment, cap al final del film, en què el poble indi, sobretot els habitants dels barris més deixats i marginals, es volca en el suport de l'slumdog (gos de barraca) protagonista quan aquest és a punt de guanyar el premi més gran repartit a la televisió. Algú que es presuposa ignorant es converteix en l'orgull de tots els que representa. L'eufòria, la tensió, el sentiment de comunitat envaeix els carrers... a la pantalla.

Però la matinada de diumenge a dilluns la ficció es va convertir en realitat. Des de tota l'Índia, i sobretot als suburbis de Bombai on es va grabar la pel·lícula, es va viure la cerimònica dels Oscar com un autèntic orgull nacional, amb la mateixa eufòria, tensió i sentiment de comunitat que dins la pantalla. Potser servirà per conèixer l'Índia de debò, o potser, un cop passada l'emoció i l'alegria tot seguirà com abans.

El que sí que és cert és que tants premis han servit per reconciliar el país amb el film. Tant els habitants dels barris marginals com el govern estaven enfadats amb el director, Daniel Boyle, per utilitzar el terme gos en el títol, ja que avergonyia als primers i desagradava als segons (slumdog és un terme que havien aconseguit enterrar... netejaven la cara als suburbis eliminant la paraula sense fer absolutament res per millorar-ne les condicions de vida).

Si volíeu Índia segurament en tindreu durant una bona temporada als cinemes, i després... l'oblit.

24 de febrer 2009

De Chillida a Sixeart

La galeria Manel Mayoral estrenava el passat 24 de gener una novedosa exposició. Reuneix en un mateix espai obres tridimensionals de diversos artistes com Chillida, Tàpies, Venet, Valdés, Barceló, Mariscal, i més, amb obres d'artistes més emergents com el grafiter Sixeart.

Aquesta exposició és una agradable novetat per als que admirem tant l'art que podem trobar als museus com el que podem trobar al carrer. Però d'una proposta tant atrevida, d'un títol tant cridaner, gairebé reivindicatiu, un espera una mica de reflexió al darrere de tot plegat. I és que hi ha prou material per donar-hi voltes: allò que és delicte salta a galeries i museus, i es paguen milers i milers d'euros per les seves obres al mateix temps que es posen multes quan aquestes són al carrer, i aquesta galeria ha tingut l'atreviment de reunir de comarar-los amb els artistes contemporanis més consagrats, però no de donar-hi més voltes. Perdoneu, oblidava que "galeria" no és sinònim de "sala d'exposicions" o "museu", ja que la seva finalitat deu ser únicament poder vendre les obres... Més enllà de tot això aquesta exposició es pot considerar gairebé de luxe (les reflexions cada ú o casa seva... o aquí mateix), així que si voleu teniu fins al 15 de març per anar-la a veure a la galeria Manel Mayoral (C/ Consell de Cent 286).

22 de febrer 2009

Els nois d'història

Aquesta obra s'havia d'anar a veure: nou teatre dirigit per Josep Maria Pou, obra dirigida per Josep Maria Pou, i finalment ell mateix com a protagonista. I tanta espectativa només pot portar a la decepció. Vull deixar clar, d'entrada, que l'obra em va agradar, però que per diverses raons no va ser tant com esperava.

Els nois d'història, d'Alan Bennett, va ser molt aplaudida en la seva estrena a Londres, el 2004, i ha recollit diversos premis. L’obra se situa en una escola anglesa d’educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d’ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l’autor qüestionar si l’educació s’entén com un camí cap a l’èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital.

Pel que fa a la direcció i a l'actuació crec que són molt bones. No és una obra fàcil: aconsegueixen mesclar la música en el text sense que l'obra sigui un musical, també creen moments de caos sense que per això l'espectador perdi el fil, i plasmen perfectament les personalitats dels joves estudiants.

L'obra és àgil i divertida, però és aquí on comencen les decepcions. Crec que el tema de l'educació es tracta amb poca profunditat, i que no arriba gaire més lluny del que explica la sinopsi de l'obra. Però també comentava una amiga que aquesta obra és molt més impactant quan l'espectador és la societat anglesa, pren molta més força per contraposar-se a la dinàmica de l'educació actual en aquest país.

Un altre punt decepcionant és el final. En sentir la moto pensava que ja acabava l'obra, però no. El que ve a continuació ho trobo fora de lloc, i crec que no dóna més llum a l'obra. Tampoc entenc el sentit de la trama homosexual. Crec que se li dóna massa importància tenient en compte que no acaba d'arribar enlloc.

I finalment el teatre: adquisició del grup Focus i rehabilitació encarregada a Toni Barnades. Crec que la rehabilitació del teatre és esplèndida, és un teatre modern en una caixa antiga, amb totes les noves instal·lacions i seguretat necessàries, però trobo lamentable que a mitja obra es pugui sentir la sirena d'una ambulàcia del carrer. Un teatre nou de trinca i fan un mal aillament acústic? És una llàstima, la veritat.

Tot i que trobo que té aquests punts dèbils crec que és una obra molt recomanable, Josep Maria Pou demostra una vegada més ser un mestre de la interpretació, i ha sabut envoltar-se d'un equip jove però ferm.

La fan fins al 22 de març al teatre Goya de Barcelona.

16 de febrer 2009

La mort d'un viatjant

Fa uns dies que vam anar a veure "Mort d'un viatjant", d'Arthur Miller, al Teatre Lliure. És la primera vegada es fa aquesta obra en català, i es tracta d'un coproducció de la mà de tres ciutats (Girona, Barcelona i Madrid), amb traducció al català d'Eduardo Mendoza i direcció de Mario Gas.


Mort d'un viatjant és la història d'(auto)destrucció d'un perded
or nat: Willy Loman (Jordi Boixaderas). És un venedor ambulant fracassat que viu dels somnis, que segueix creient en el somni americà. I aquesta obra, de fet és la primera que, al 1949, posava en dubte el somni americà i el consumisme. Loman és un ésser patètic i entranyable que segueix lluitant amb tota la seva força per ser algú en aquest món, per tenir un nom, mentre al mateix temps no pot deixar d'evocar tot el que hauria pogut arribar a ser. I amb tot va embogint i es va autodestruint.

Vam tenir l'encert d'anar a veure l'obra el dia que hi havia col·loqui amb els actors. Segons el crític el que és curiós és que no hi ha un enemic públic: l'enemic de Loman és Loman mateix. Entre nosaltres no tothom hi estava d'acord: hi ha qui deia que l'enemic de Loman era el seu fill gran, Beef (Paco Derqui). Loman desitjaria que el seu fill gran fos tot el que ell no ha pogut ser mai, i el pressiona isuportablement. En canvi Beef toca més de peus a terra: sap qui és i fins a on pot arribar, cosa que destrossa al seu pare. En canvi, el fill petit, Happy (Oriol Vila), mentider i faldiller, aspira a ser molt més del que és, però passa completament desapercebuit als ulls del pare.

Jo crec més aviat en que realment l'enemic de Loman és el propi Loman, però evocat en el seu germà Ben (Víctor Valverde). Ben és una presència fantasmal que tortura a Loman continuament: és tot el que ha perdut, tot el que hauria pogut ser, totes les oportunitats que ha deixat passar. Intenta contínuament justificar-se davant de Ben, creure que la vida que té ara és la que vol, que és algú, però Ben el segueix convidant a seguir el seu camí.


El final, ja anunciat en el títol de l'obra, és apoteòsic. És on Linda (muller de Loman, Rosa Renom) ens fa vibrar. És l'eterna companya que li fa costat, qui veritablement viu més que ningú la dregadació del protagonista i tot i això té forces per seguir endavant i no deixar que Loman arribi al seu final.

En definitiva una gran obra, uns grans actors i una gran posada en escena. Jordi Boixaderas és impecable en la seva interpretació durant tres hores, fins al final. Rosa Renom, potser una mica sobreactuada pel meu gust, però espectacular. Dels fills, quedo sorprès amb Pablo Derqui, ja que no n'esperava tant, i bona actuació per part de l'Oriol Vila. De la resta d'actors per mi cal destacar Víctor Valverde, clava el personatge espectral i inquiteant de Ben.

Posada en escena també molt ben trobada. Una carretera travessa la casa dels Loman, i serveix per fugir i retornar en el temps a través dels records i alucinacions de Loman.

A Barcelona s'acaba el 22 de febrer. A partir de l'11 de juny es pot veure a Madrid, al Teatro Español. En castellà, evidentment.