Slumdog millionaire: de la ficció a la realitat

Normalment són els fets reals que es porten al cinema, però aquesta vegada tinc la sensació que s'ha esdevingut el contrari. M'explico... Si heu vist la pel·lícula Slumdog Millonaire potser ja heu pensat el mateix que jo. I si no l'heu vist tranquils, no us espatllaré el final, que fins i tot abans dels 8 Oscar ja era aclamada tant pel públic com per la crítica.

Hi ha un moment, cap al final del film, en què el poble indi, sobretot els habitants dels barris més deixats i marginals, es volca en el suport de l'slumdog (gos de barraca) protagonista quan aquest és a punt de guanyar el premi més gran repartit a la televisió. Algú que es presuposa ignorant es converteix en l'orgull de tots els que representa. L'eufòria, la tensió, el sentiment de comunitat envaeix els carrers... a la pantalla.

Però la matinada de diumenge a dilluns la ficció es va convertir en realitat. Des de tota l'Índia, i sobretot als suburbis de Bombai on es va grabar la pel·lícula, es va viure la cerimònica dels Oscar com un autèntic orgull nacional, amb la mateixa eufòria, tensió i sentiment de comunitat que dins la pantalla. Potser servirà per conèixer l'Índia de debò, o potser, un cop passada l'emoció i l'alegria tot seguirà com abans.

El que sí que és cert és que tants premis han servit per reconciliar el país amb el film. Tant els habitants dels barris marginals com el govern estaven enfadats amb el director, Daniel Boyle, per utilitzar el terme gos en el títol, ja que avergonyia als primers i desagradava als segons (slumdog és un terme que havien aconseguit enterrar... netejaven la cara als suburbis eliminant la paraula sense fer absolutament res per millorar-ne les condicions de vida).

Si volíeu Índia segurament en tindreu durant una bona temporada als cinemes, i després... l'oblit.

De Chillida a Sixeart

La galeria Manel Mayoral estrenava el passat 24 de gener una novedosa exposició. Reuneix en un mateix espai obres tridimensionals de diversos artistes com Chillida, Tàpies, Venet, Valdés, Barceló, Mariscal, i més, amb obres d'artistes més emergents com el grafiter Sixeart.

Aquesta exposició és una agradable novetat per als que admirem tant l'art que podem trobar als museus com el que podem trobar al carrer. Però d'una proposta tant atrevida, d'un títol tant cridaner, gairebé reivindicatiu, un espera una mica de reflexió al darrere de tot plegat. I és que hi ha prou material per donar-hi voltes: allò que és delicte salta a galeries i museus, i es paguen milers i milers d'euros per les seves obres al mateix temps que es posen multes quan aquestes són al carrer, i aquesta galeria ha tingut l'atreviment de reunir de comarar-los amb els artistes contemporanis més consagrats, però no de donar-hi més voltes. Perdoneu, oblidava que "galeria" no és sinònim de "sala d'exposicions" o "museu", ja que la seva finalitat deu ser únicament poder vendre les obres... Més enllà de tot això aquesta exposició es pot considerar gairebé de luxe (les reflexions cada ú o casa seva... o aquí mateix), així que si voleu teniu fins al 15 de març per anar-la a veure a la galeria Manel Mayoral (C/ Consell de Cent 286).

Els nois d'història

Aquesta obra s'havia d'anar a veure: nou teatre dirigit per Josep Maria Pou, obra dirigida per Josep Maria Pou, i finalment ell mateix com a protagonista. I tanta espectativa només pot portar a la decepció. Vull deixar clar, d'entrada, que l'obra em va agradar, però que per diverses raons no va ser tant com esperava.

Els nois d'història, d'Alan Bennett, va ser molt aplaudida en la seva estrena a Londres, el 2004, i ha recollit diversos premis. L’obra se situa en una escola anglesa d’educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d’ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l’autor qüestionar si l’educació s’entén com un camí cap a l’èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital.

Pel que fa a la direcció i a l'actuació crec que són molt bones. No és una obra fàcil: aconsegueixen mesclar la música en el text sense que l'obra sigui un musical, també creen moments de caos sense que per això l'espectador perdi el fil, i plasmen perfectament les personalitats dels joves estudiants.

L'obra és àgil i divertida, però és aquí on comencen les decepcions. Crec que el tema de l'educació es tracta amb poca profunditat, i que no arriba gaire més lluny del que explica la sinopsi de l'obra. Però també comentava una amiga que aquesta obra és molt més impactant quan l'espectador és la societat anglesa, pren molta més força per contraposar-se a la dinàmica de l'educació actual en aquest país.

Un altre punt decepcionant és el final. En sentir la moto pensava que ja acabava l'obra, però no. El que ve a continuació ho trobo fora de lloc, i crec que no dóna més llum a l'obra. Tampoc entenc el sentit de la trama homosexual. Crec que se li dóna massa importància tenient en compte que no acaba d'arribar enlloc.

I finalment el teatre: adquisició del grup Focus i rehabilitació encarregada a Toni Barnades. Crec que la rehabilitació del teatre és esplèndida, és un teatre modern en una caixa antiga, amb totes les noves instal·lacions i seguretat necessàries, però trobo lamentable que a mitja obra es pugui sentir la sirena d'una ambulàcia del carrer. Un teatre nou de trinca i fan un mal aillament acústic? És una llàstima, la veritat.

Tot i que trobo que té aquests punts dèbils crec que és una obra molt recomanable, Josep Maria Pou demostra una vegada més ser un mestre de la interpretació, i ha sabut envoltar-se d'un equip jove però ferm.

La fan fins al 22 de març al teatre Goya de Barcelona.

La mort d'un viatjant

Fa uns dies que vam anar a veure "Mort d'un viatjant", d'Arthur Miller, al Teatre Lliure. És la primera vegada es fa aquesta obra en català, i es tracta d'un coproducció de la mà de tres ciutats (Girona, Barcelona i Madrid), amb traducció al català d'Eduardo Mendoza i direcció de Mario Gas.

Mort d'un viatjant és la història d'(auto)destrucció d'un perdedor nat: Willy Loman (Jordi Boixaderas). És un venedor ambulant fracassat que viu dels somnis, que segueix creient en el somni americà. I aquesta obra, de fet és la primera que, al 1949, posava en dubte el somni americà i el consumisme. Loman és un ésser patètic i entranyable que segueix lluitant amb tota la seva força per ser algú en aquest món, per tenir un nom, mentre al mateix temps no pot deixar d'evocar tot el que hauria pogut arribar a ser. I amb tot va embogint i es va autodestruint.

Vam tenir l'encert d'anar a veure l'obra el dia que hi havia col·loqui amb els actors. Segons el crític el que és curiós és que no hi ha un enemic públic: l'enemic de Loman és Loman mateix. Entre nosaltres no tothom hi estava d'acord: hi ha qui deia que l'enemic de Loman era el seu fill gran, Beef (Paco Derqui). Loman desitjaria que el seu fill gran fos tot el que ell no ha pogut ser mai, i el pressiona isuportablement. En canvi Beef toca més de peus a terra: sap qui és i fins a on pot arribar, cosa que destrossa al seu pare. En canvi, el fill petit, Happy (Oriol Vila), mentider i faldiller, aspira a ser molt més del que és, però passa completament desapercebuit als ulls del pare.

Jo crec més aviat en que realment l'enemic de Loman és el propi Loman, però evocat en el seu germà Ben (Víctor Valverde). Ben és una presència fantasmal que tortura a Loman continuament: és tot el que ha perdut, tot el que hauria pogut ser, totes les oportunitats que ha deixat passar. Intenta contínuament justificar-se davant de Ben, creure que la vida que té ara és la que vol, que és algú, però Ben el segueix convidant a seguir el seu camí.


El final, ja anunciat en el títol de l'obra, és apoteòsic. És on Linda (muller de Loman, Rosa Renom) ens fa vibrar. És l'eterna companya que li fa costat, qui veritablement viu més que ningú la dregadació del protagonista i tot i això té forces per seguir endavant i no deixar que Loman arribi al seu final.

En definitiva una gran obra, uns grans actors i una gran posada en escena. Jordi Boixaderas és impecable en la seva interpretació durant tres hores, fins al final. Rosa Renom, potser una mica sobreactuada pel meu gust, però espectacular. Dels fills, quedo sorprès amb Pablo Derqui, ja que no n'esperava tant, i bona actuació per part de l'Oriol Vila. De la resta d'actors per mi cal destacar Víctor Valverde, clava el personatge espectral i inquiteant de Ben.

Posada en escena també molt ben trobada. Una carretera travessa la casa dels Loman, i serveix per fugir i retornar en el temps a través dels records i alucinacions de Loman.

A Barcelona s'acaba el 22 de febrer. A partir de l'11 de juny es pot veure a Madrid, al Teatro Español. En castellà, evidentment.