La mort d'un viatjant

Fa uns dies que vam anar a veure "Mort d'un viatjant", d'Arthur Miller, al Teatre Lliure. És la primera vegada es fa aquesta obra en català, i es tracta d'un coproducció de la mà de tres ciutats (Girona, Barcelona i Madrid), amb traducció al català d'Eduardo Mendoza i direcció de Mario Gas.

Mort d'un viatjant és la història d'(auto)destrucció d'un perdedor nat: Willy Loman (Jordi Boixaderas). És un venedor ambulant fracassat que viu dels somnis, que segueix creient en el somni americà. I aquesta obra, de fet és la primera que, al 1949, posava en dubte el somni americà i el consumisme. Loman és un ésser patètic i entranyable que segueix lluitant amb tota la seva força per ser algú en aquest món, per tenir un nom, mentre al mateix temps no pot deixar d'evocar tot el que hauria pogut arribar a ser. I amb tot va embogint i es va autodestruint.

Vam tenir l'encert d'anar a veure l'obra el dia que hi havia col·loqui amb els actors. Segons el crític el que és curiós és que no hi ha un enemic públic: l'enemic de Loman és Loman mateix. Entre nosaltres no tothom hi estava d'acord: hi ha qui deia que l'enemic de Loman era el seu fill gran, Beef (Paco Derqui). Loman desitjaria que el seu fill gran fos tot el que ell no ha pogut ser mai, i el pressiona isuportablement. En canvi Beef toca més de peus a terra: sap qui és i fins a on pot arribar, cosa que destrossa al seu pare. En canvi, el fill petit, Happy (Oriol Vila), mentider i faldiller, aspira a ser molt més del que és, però passa completament desapercebuit als ulls del pare.

Jo crec més aviat en que realment l'enemic de Loman és el propi Loman, però evocat en el seu germà Ben (Víctor Valverde). Ben és una presència fantasmal que tortura a Loman continuament: és tot el que ha perdut, tot el que hauria pogut ser, totes les oportunitats que ha deixat passar. Intenta contínuament justificar-se davant de Ben, creure que la vida que té ara és la que vol, que és algú, però Ben el segueix convidant a seguir el seu camí.


El final, ja anunciat en el títol de l'obra, és apoteòsic. És on Linda (muller de Loman, Rosa Renom) ens fa vibrar. És l'eterna companya que li fa costat, qui veritablement viu més que ningú la dregadació del protagonista i tot i això té forces per seguir endavant i no deixar que Loman arribi al seu final.

En definitiva una gran obra, uns grans actors i una gran posada en escena. Jordi Boixaderas és impecable en la seva interpretació durant tres hores, fins al final. Rosa Renom, potser una mica sobreactuada pel meu gust, però espectacular. Dels fills, quedo sorprès amb Pablo Derqui, ja que no n'esperava tant, i bona actuació per part de l'Oriol Vila. De la resta d'actors per mi cal destacar Víctor Valverde, clava el personatge espectral i inquiteant de Ben.

Posada en escena també molt ben trobada. Una carretera travessa la casa dels Loman, i serveix per fugir i retornar en el temps a través dels records i alucinacions de Loman.

A Barcelona s'acaba el 22 de febrer. A partir de l'11 de juny es pot veure a Madrid, al Teatro Español. En castellà, evidentment.