La meva universitat, Escola da Cidade, fa un viatge d'estudis a la meitat del segon semestre (que és en el que estem ara). Com que és una escola privada als intercanvistes ens sortia massa car, però com que no volíem ser menys ens hem anat a descobrir el Brasil pel nostre compte!
La destinació d'aquest primer viatge ha estat Minas Gerais, un estat de l'interior del Brasil que té el mateix tamany que França. Queda per sobre dels estats de São Paulo i Rio de Janeiro, i el seu nom, si no és prou evident, significa Mines Generals. A principis del segle XVIII es van començar a explotar diverses mines d'or i de pedres precioses, i van generar tal riquesa que es va convertit en el centre econòmic de la colònia portuguesa que era el Brasil. Per tant és un estat plagat de ciutats colonials d'arquitectura barroca Mineira (una mica menys carregada), i que en el seu moment va ser el centre del món.
Dels cinc que venim de l'ETSAV el viatge el vam fer quatre de nosaltres. I ja toca que les comenceu a conèixer: La María, l'Anna, la Laia i jo vam anar cap a Mina Gerais, mentre que la Marta va preferir anar cap a la costa a gaudir de la platja, un altre gran destí del Brasil que per ara em queda pendent.
Per exprimir el temps al màxim hem fet 4 nits d'autobús i només dos d'hostal... 5 dies i 6 nits de viatge, 8 autobusos i uns 1500 km recorreguts (gràcies Anna per les estadístiques!).
El viatge va começar la nit de dimarts a dimecres direcció São João del Rei, la primera ciutat colonial que ens venia de camí desde São Paulo. Només arribar-hi vam decidir dirigir-nos cap a la veïna població de Tiradentes, anomenada així després de l'execució del revolucionari del mateix nom. A grans trets, Tiradentes formava part del primer grup independentista organitzat del Brasil, i en va ser l'únic executat (a més va ser desquartitzat i les parts del seu cos van ser repartides entre diverses places públiques de Minas). Tiradentes és un poble petit, bonic i acollidor, conservat fins al punt de semblar un decorat, seu de diversos artistes del metall, i amb gran afluéncia turística. Ens van impressionar els pendents del poble i dels seus carrers... però encara ens quedaven molts pendents a la resta de Minas per descobrir!
A la tarda i nit vam tornar cap a São João, ciutat més contemporània, més activa i més afectada pels canvis de la societat... és una ciutat més lletja, menys turística, peró més viva. A les 3h del matí havíem d'agafar un bus cap a la següent destinació i havíem de fer passar el temps d'alguna manera... aquí és on vam gaudir de la primera dosi d'hospitalitat brasilera: uns universitaris ens van recollir de la poc acollidora estació de busos i ens van portar a casa seva a gaudir de la música brasilera en directe acompanyada de cerveses i cachaça!
Dijous al matí el bus ens va deixar a Ouro Preto, antiga capital de Minas. Màxim exponent del barroc "mineiro", amb 23 esglésies repartides entre els veritables pendents de Minas, va ser una de les ciutat més riques del món, punt de mira dels colons europeus. Deu el nom a la capa fosca que tenia l'or trobat en les seves mines, i antigament era ostentosament anomenada Vila Rica. Aixó ja ho explica tot, no?
A partir d'aquí la meva càmera de fotos va fallar... així que les fotos que vénen a continuació són de l'Anna. (gràcies!)
En arribar vam agrair poder caure morts en un llit a recuperar energies... i bona falta ens feien, recórrer Ouro Preto és un bon trencacames, ascensos i descensos continuats per una "gran" ciutat que mostra totes les seves etapes: la riquesa i esplendor del colonialisme, la posterior decadència (que va fer que perdés la posició de capital de l'estat), i finalment l'etapa turística que per bé o per mal, fa reviure qualsevol ciutat histórica. Com Tiradentes ha conservat l'encant colonial i com São João té la vida d'una ciutat activa, i així s'ha convertit amb un dels destins preferits de Minas.
Com a estudiants d'arquitectura cal comentar que també ens topem amb un hotel de l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, catalogat com a "error de joventut".
El dia següent ens vam moure en tren de vapor cap a Mariana, la primera ciutat de l'estat. Agafar un tren de vapor va estar bé... però va ser una turistada: va tardar una hora per fer 20 km. Segons la guia Mariana té les dos places més boniques de Minas Gerais. Nosaltres no diríem tant, però tenen molt d'encant.
Des de Mariana, tornant en bus cap a Ouro Preto, vam fer parada a les Minas da Passagem, una antinga mina d'or que actualment es pot visitar. El descens en vagoneta era equiparable a un parc d'atraccions... no per la velocitat, més aviat per l'emoció d'agafar un mitjà de transport que aparentava ser tant insegur (i de fet ho devia ser, però un cop hi ets millor no pensar en això!). No vam trobar or, però la immensitat de la mina ens va impressionar bastant.
Ja de tornada a Ouro Preto ens esperaven dos busos més: un cap a Belo Horizonte, la capital, i a continuació un altre cap a Diamantina. A Belo Horizonte hi vam estar ben poca estona, però el que hi vam veure no ens va agradar gaire i ens vam alegrar d'haver descartat la ciutat de la nostra llista de destinacions. Ouro Preto, l'antiga capital, dificultava molt l'expansió urbana i es trobava en decadència, així que es va decidir contruir una nova capital política i administrativa. El 1940 va ser creat un barri que actualment és el centre de la ciutat... és d'aquelles expansions urbanes que només deixarien fer a arquitectes com Niemeyer, als altres ens les tirarien pel cap.
Arribada a Diamantina a les 5 del matí, sense haver dormit gaire i amb cansament acumulat; trobem els més noctàmbuls que veuen començar el dia al bar de l'estació d'autobusos. Anem cap a l'hostal i agafem energies amb l'esmorzar. Sortim a conèixer la ciutat... i Diamantina ens enamora: és el final perfecte pel nostre viatge.
Patrimoni de la Humanitat segons la Unesco, Diamantina és la més allunyada de les ciutats colonials fundades a partir de la troballa de mines, així que és una de les menys concorregudes pels turistes. Trobem més arquitectura barroca, més carrers encantadors, més esglésies, (algun altre hotel de Niemeyer), i es converteix en el lloc més acollidor dels que hem visitat. Ja estem contents, però encara ens falta la segona dosi d'hospitalitat brasilera: tres nois es posen a aprlar amb nosaltres, i resultar ser que són estudiants d'arquitectura, i que de fet dos d'ells van a la mateixa universitat que la María, la Marta i jo. Acabem de passar la tarda i la nit amb ells, i rebem una classe magistral de la història de la música brasilera.
El dia següent ja és l'últim, a la tarda tenim un bus que durant la nit ens durà a São Paulo, així que ens toca un dosi de natura. A la zona hi ha diverses cachoeiras (cascades), així que decidim anar a visitar-ne unes que estan a 6 km. Quan quedes a una hora amb un brasiler has de donar un marge d'una hora per a que arribi. Aquí és on descobrim que si et diuen que alguna cosa està a 6 km significa que et trobaràs un cartell que diu que està 8 km, i que finalment descobriràs que està a 10 km. Per sort, quan ja no queda gaire camí per fer, ens recull un cotxe i ens deixa al davant de les Cachoeiras da Sentinela, un seguit de cascades que formen petites piscines genials per refrescar-se un un dia calorós com aquest.
I aquí finalitza el nostre viatge. Dilluns al matí, sense haver dormit gaire, encara em queda fer un treball que haig d'entregar a la tarda. Després de 5 dies a Minas Gerais, São Paulo resulta una ciutat poc amable... Però en realitat només cal agafar-li i el ritme i t'obrirà les portes a milers de sorpreses i activitats. Minas Gerais ens ha renovat les energies!
