La Trilogia Nova York consta de tres novel·les breus: La ciutat de vidre, Fantasmes i L'hanitació tancada. Segons la contraportada es tracta de tres persecucions detectivesques, tre variacions sobre el gènere. Però crec que mai s'ha de fer molt de cas de les contraportades; considero que els menys important en les històries són les persecucions, i que per tant ja no podem parlar de novel·la negra. El text que hi ha a continuació l'he escrit en tres tongades a mida que anava acabant cada un dels relats.La ciutat de vidre
El protagonista d'aquesta història, David Quinn, és molts personatges alhora. Es pot dir que la vida no li ha anat del tot bé, i per superar-ho s'ha refugiat darrere d'altres noms, d'altres personalitats, fins al punt de gairebé eliminar de la seva ment l'existència de sí mateix.
La primera d'aquestes és el pseudònim amb el que escriu els llibre. És un primer engany al que gairebé no dóna importància, és gairebé com un tràmit. En canvi es posa més en evidència sentint-se atret i empàtic pel protagonista dels llibres que ell mateix escriu.
Aquesta situació entra en crisi quan algú el truca erròniament demanant els serveis de Paul Auster [autor de la triologia Nova York], un detectiu privat, i ell accepta la feina. A partir d'aquí s'obessiona de tal manera en el cas que acaba perdent la noció de si mateix, i David Quinn es converteix en una altra disfressa del protagonista.
Es curiós, ja que crec que la història es podria entendre com una homenatge a El Don Quijote de Cervantes. El protagonista acaba ofegat en una història semblant a les que a ell li agraden i ell escriu. Però no hauria fet aquesta reflexió si durant el llibre no es parlés del llibre de Cervantes... que se'n parli hi fa pensar, i crec que evidencia més encara que hi vulgui tenir alguna semblança.
Fantasmes
El segon relat també ha estat interessant. Una mica més pesat de llegir. Ha començat a revel·lar quina és la possible relació entre els tres llibres... tot i que encara no ho tinc clar.
En els dos que he llegit de moment puc dir que sembla que les investigacions que es duen a terme no són importants en el relat. No és què s'investiga ni com s'investiga; és més aviat com afecta a l'investigador.
Si en el primer relat el protagonista anul·lava la seva persona, en aquest relat sembla que, per matar l'avorriment d'espiar algú que no fa res, el protagonista (Blue) es dóna a un exercici d'introspecció al mateix temps que mata tot tipus de vida i entreteniment que tingués fins llavors.
A més tots els personatges semblen despullats de personalitat i simplificats a un sol terme: el seu nom, sempre un color. Em quedo igualment amb el dubte del significat dels colors: en algun dels personatges pot ser la màxima simplificació de la seva personalitat, però llavors no entenc què significa el nom d'alguns d'ells (com el protagonista: per què Blue?); potser els noms no signifiquen res, podrien haver estat números o lletres; potser l'autor no pretén trobar noms amb significat, però prou expressius per fer pensar al lector que si que en tenen per tal de fer-lo entrar en un desconcert tant gran com el del protagonista, que en cert moment també es pregunta els significats del noms Black i White.
Crec que les dues històries queden ben tancades, però no estic segur de que em convencin els girs del final. En tot cas m'agraden les reflexions que s'hi desenvolupen i com l'autor et fa entrar en la seva història amb les mateixes eines que pateixen els protagonistes.
L'habitació tancada
Aquest tercer relat és globalment per mi el més desconcertant. Un espera trobar algunes respostes al per què de la trilogia, al sentit de l'obra completa, però sembla que l'autor va fent lligams entre les tres històries que més aviat compliquen trobar respostes. I arribo a la conclusió que potser faig masses preguntes.
Una altra vegada un personatge (que no és pas un detectiu) es veu obligat a la recerca d'un altre personatge, Fanshawe, un vell amic que ha desaparegut. Fanshawe en realitat ho té tot preparat, i el protagonista acaba sent la víctima obsessionada, el perseguidor obsessionat pel perseguit fins a destruir-se a sí mateix.
Durant aquest tercer relat el protagonista dóna a entendre que el primer i segon relats (La ciutat de vidre i Fantasmes són històries que ell mateix ha escrit després dels fets que ens relata en aquest tercer relat. Com si fossin variacions de la mateixa història, altres punts de vista, potser un intent de reconstruir la seva vida després de la història de Fanshawe. Això dóna més sentit al conjunt de la Trilogia.
En definitiva: Paul Auster mai deixa de sorprendre'm, i estic segur de que ho seguirà fent.
