Normalment són els fets reals que es porten al cinema, però aquesta vegada tinc la sensació que s'ha esdevingut el contrari. M'explico... Si heu vist la pel·lícula Slumdog Millonaire potser ja heu pensat el mateix que jo. I si no l'heu vist tranquils, no us espatllaré el final, que fins i tot abans dels 8 Oscar ja era aclamada tant pel públic com per la crítica.Hi ha un moment, cap al final del film, en què el poble indi, sobretot els habitants dels barris més deixats i marginals, es volca en el suport de l'slumdog (gos de barraca) protagonista quan aquest és a punt de guanyar el premi més gran repartit a la televisió. Algú que es presuposa ignorant es converteix en l'orgull de tots els que representa. L'eufòria, la tensió, el sentiment de comunitat envaeix els carrers... a la pantalla.
Però la matinada de diumenge a dilluns la ficció es va convertir en realitat. Des de tota l'Índia, i sobretot als suburbis de Bombai on es va grabar la pel·lícula, es va viure la cerimònica dels Oscar com un autèntic orgull nacional, amb la mateixa eufòria, tensió i sentiment de comunitat que dins la pantalla. Potser servirà per conèixer l'Índia de debò, o potser, un cop passada l'emoció i l'alegria tot seguirà com abans.
El que sí que és cert és que tants premis han servit per reconciliar el país amb el film. Tant els habitants dels barris marginals com el govern estaven enfadats amb el director, Daniel Boyle, per utilitzar el terme gos en el títol, ja que avergonyia als primers i desagradava als segons (slumdog és un terme que havien aconseguit enterrar... netejaven la cara als suburbis eliminant la paraula sense fer absolutament res per millorar-ne les condicions de vida).
Si volíeu Índia segurament en tindreu durant una bona temporada als cinemes, i després... l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada