xavi ru em Barcelona

Ontem, no segundo voo, de Amsterdão para Barcelona, reconheci uma cidade pela janela. Paris. Primeiro foi a inconfundível forma da Ile de St. Loius, com todas suas pontes. Depois vi, bem pequena, a catedral de Nôtre Damme. À direita, num ponto concêntrico de grandes avenidas, o Arc de Triomf. Nesse punto comecei a procurar, até encontrar, a Tour Eiffel. Sonhei em ser brasileiro, descer em Paris. Ser turista brasileiro conhecendo a Europa, de passeio, e depois poder voltar para o Brasil.

Mas depois cheguei a Barcelona. E com amigos assim vai ser mais fácil! Essa não é minha história. Já fui turista espanhol (catalão!) no Brasil, e é para Barcelona para onde eu devo voltar. Finalizou uma etapa e vai começar uma nova, mas trouxe comigo muito do Brasil, e uma parte do meu coraçao ficou lá. Vou ter saudades. E algum dia vou voltar. Até logo, Brasil!

A imagem... lomografia, São Paulo psicodélico!

Machu Picchu

8 d'agost, Cusco - Aguas Calientes



Dia de trajecte cap al Machu Picchu. El problema és que arribar-hi o és car o és difícil. La qüestió és arribar a Aguas Calientes, o Machu Picchu Pueblo, la població que hi ha just a sota. Desde Cusco hi ha un tren que t'hi porta en poc més de 2h, però és extremadament car i supera el nostre pressupost. Així doncs escollim el camí llarg i econòmic. La via ràpida per arribar al Machu Picchu és a través del Valle Sagrado, però no hi ha carretera. En un principi hauríem volgut fer el camí inca que el travessa, però cal fer la reserva amb tres mesos d'antel·lació, i fa tres mesos no sabíem ni si faríem aquest viatge. Així doncs agafem un autobús popular (que significa que no és exclusiu dels guiris, o gringos) que en 7 hores ens porta a la població de Santa María. En comptes de baixar pel Valle Sagrado entra per una vall paral·lela i fa un ascens per una sinuosa carretera fins a un coll nevat. Des d'allà va baixant, i mentre passen les hores la temperatura puja i ens anem endinsant en la vegetació tropical. A Santa María som molt més avall del Valle Sagrado, i per tant cal pujar fins a arribar a Aguas Calientes. Allà ens agafa un cotxe particular i per un preu miserable ens porta per una precària carretera de terra fins a Santa Teresa, riu amunt, passant pel costat de grans precipicis que val més la pena no mirar. En aquest punt un altre cotxe ens fa el trajecte de 30 min que ens queda fins a una estació hidroelèctrica, i aquí s'acaba la carretera. També és aquí on acaba el tren que ve de Cusco, i només ens queden 1h30 de camí a peu pel costat de la via per poder arribar a Agusa Calientes. De seguida se'ns fa de nit, però la lluna ens ilumina el camí. Caminem pel fons d'una vall ben profunda, i el camí va vorejant una gran muntanya. Com que és de nit no ho sabem, però estem vorejant el Machu Picchu. Finalment arribem al poble, plantem la tenda que hem llogat i anem ben ràpid a sopar, que ja estem afamats. Aguas Calientes és una espècie de ressort turístic on tothom hi està de pas, ple de resturants i allotjaments de tot tipus i nacionalitats, tots molt cars. El poble se situa en una corba al fons d'aquesta profunda vall, emmarcat per grans muntanyes que li fan ombra plenes de vegetació tropical. És un lloc ben extrany, tenint en compte que després d'un llarg dia de viatge semblava que anéssim a un lloc solitari i remot (bé, siguem realistes, ja ens ho temíem, ningú esperava que el Machu Picchu fos solitari i remot, o almenys en aquest segle!).





9 d'agost, Machu Picchu



Ens llevem a les 4h de la matinada, doncs volem veure la muntanya sagrada amb les primeres llums del matí. A les 4h30 ens presenciem a la porta d'entrada que hi ha a la vall, que no obren fins les 5h. Després d'un esgotador ascens escales amunt a les 5h35 som a la porta superior, a uns 2400 m. Arribem dels 10 primers, i darrere nostre la cua es va fent llarga a mida que segueix pujant gent, a peu o en bus, mentre el dia comenca a clarejar i la boira matinal es va enlairant. A les 6h finalment s'obren les portes i podem accedir a les ruines inques. Durant uns instants se'ns congela la respiració, els ulls no donen crèdit a la majestuositat del lloc. Però de seguida deixem enrere les ruines i fem camí cap al cim Machu Picchu, a 2795 m d'alcada, des d'on volem veure com els primers rajos de sol cauen sobre les ruines. Arribem a les 7h, esgotats, però a temps de veure l'espectacle solar. Som els primers en arribar, i poc després arriben dos espanyols més... això explica l'afany colonitzador del espanyols de fa cinc sgles? Ho portem a la sang? Deixem passar l'estona contemplant los ruines des d'aquest punt priviliejat, mirant d'entendre la cultura inca.



Quan van arribar en aquest racó remot del Andes devien alucinar, doncs la naturalesa ha creat tota sola les imatges i els conceptes que adoraven i seguien. Les ruines es situen entre dues grans muntanyes, el Machu Picchu, on som, i el Huayna Picchu, a l'altra banda. Per comencar adoraven les dualitats, i aquestes dues muntanyes de forta personalitat ja els devien cridar l'atenció. A més se situen just al costat d'una altra muntanya solitària, el Putukusi, fent referència als parells i als imparells, altres conceptes venerats pels inques. De fet el conjunt que ells van veure en aquesta zona és de dimensions enormes. Putukusi actua com a eix i centre d'un cercle de muntanyes, el Machu Picchu, el Huayna Picchu i dues muntanyes més, i alhora aquestes són encerclades per un altre cercle d'enormes muntanyes molt més altes. L'entorn és ben especial! De fet hi ha petits temples en cada una d'aquestes muntanyes, però tardaríem molts dies a explorar-los tots.



Però no s'acaben aquí les referències. En les escarpades parets del Huayna Picchu un pot imaginar la cara ferotge d'un puma, les formes més properes recorden un còndor en posició de repòs. Aquestes són les formes que la naturalesa va propiciar, i aquí va comencar el procés de planejament de la ciutat fent referència a altres animals adorats. Des d'on estem, la part dreta de la ciutat representa un llangardaix que s'ha enfilat des de la vall. La part esquerra representa un puma, però no podem percebre aquesta forma, s'hauria de fer des de l'altra banda de la vall.



Finalment baixem cap a les ruines, però encara no dediquem temps a explorar-les, doncs tenim entrada a les 10h per pujar al Huayna Picchu, de 2667 m d'alcada, i amb altres ruines ben a la vora d'enormes precipicis. Des d'aquest punt es té una vista inversemblant de les ruines, però de fet la que és l'eix vertebrador de la ciutat inca. Per comencar, veient el conjunt des d'aquest cant´, tot i saber els grans pendents que hi ha, sembla que sigui completament pla, i de fet, sembla que algú hagi fet un dibuix a la muntanya. Tots els conjunts s'integren en un de sol per representar un còndor volant. El dibuix és fet del revés però la imatge no podria ser més clara i evident. Els inques van trobar en el Machu Picchu el punt culminant de les seves adoracions. Aquest és el còndor que ha sobrevolat el Valle Sagrado fins a arribar al final apoteòsic que és el Machu Picchu.

Baixem, per fi, a explorar les ruines. Un queda ben impressionat de les dimensions del lloc, del domini que van tenir sobre la pedra, i sobretot del domini que van tenir sobre l'astronomia i com van saber-la llegir per poder-ne treure profit en l'agricultura. Finalitza un dia espectacular on cada passa ha estat una nova sorpresa.



A la tornada actualitzaré l'entrada amb les fotos, i veureu com les imatges referides queden ben clares. Un petó a tothom desde Cusco, i ara ja de camí cap a Lima!

des del centre del món

Inti, Déu del Sol, va encarregar a Manco Capác, primer inca, que trobés el qosq'o, el melic del món, i quan el va trobar allà hi va fundar la ciutat de Cusco. A 3300 m d'alçada va ser esplendorosa capital inca en forma de puma. Amb l'arribada dels espanyols es va convertir en gran capital colonial, una de les més ben conservades. És també capital arqueològica, aquest any es compleixen 100 anys de la descoberta del Machu Picchu. Capital turística de sudamèrica és per molts el punt culminant de qualsevol viatge per aquestes terres. En pocs dies serem a la vall sagrada. Pell de gallina, és difícil contenir i descriure les emocions.

la traca final!

Fa força temps que us tinc desinformats... i avui que és el meu últim dia a Sao Paulo és un bon moment per posar les coses al seu lloc! Ja fa un temps que em pregunteu: jas has tornat? no tronaves al juliol? és a mitjans d'agost? has pensat en quedar-te? I el més important: què hi fas a Sao Paulo si fa un mes que han acabat les classes?

Doncs bé, aquest mes de juliol la Marta, la María i jo hem estat treballant a l'estudi Andrade Morettin fent un concurs per l'ajuntament de Sao Paulo. Els dos arquitectes són professors d'Escola de Cidade, i com que els ha agradat bastant com treballàvem ens van demanar una col·laboració per a aquest concurs. Tal com ho llegiu: no ens han contractat com a becaris, ens han demanat feina d'arquitectes! Així que tots els plans de viatges pel juliol els vam deixar de banda i ens hem quedat a Sampa fent aquesta feina.

Avui hem entregat aquest projecte després d'un mes de feina. En aquest concurs l'ajuntament proposa 22 zones degradades de la ciutat, i nosaltres n'hem agafat una. Són zones bastant disgregades, i en totes elles hi ha àrees amb favela. El que demanen són projectes de recuperació de les zones més degradades, i sobretot la demolició o reurbanització de les faveles i la conseqüent proposta d'edificis d'habitatges per recol·locar-hi les persones desallotjades. La resta del projecte és lliure, un pot proposar nous equipaments, nou viari, nous transports i fins i tot nova reparcel·lació del sòl.

Després d'aquest temps, fent-ho el millor possible, no sabem si guanyarem, però el que si sabem segur és que hem après molt. Per primera vegada treballem en un projecte real, i els problemes als que ens hem enfrontat són reals. Molt sovint ens hem preguntat què passaria si guanyéssim aquest concurs, doncs per molt que nosaltres no ho creiem possible, els arquitectes que ens han contractat si que ho creuen. Què passaria si es construís? Un no pot parar de preguntar-se si està fent bé la seva feina, si realment està donant el millor, si els resultat d'aquest projecte pot recuperar i dignificar tota aquesta àrea... I hem après que aquestes preguntes no tenen resposta: hi ha massa factors en joc! Però en tot casa, potser de manera innocent al principi, sempre intentat fer el projecte pensant en els que el viuran.

Aquest mes ha estat força extrany: com que ens hem quedat a Sao Paulo som els únics que hem despedit a gairebé tothom. Molts amics han aprofitat per viatjar, però tots tenien el vol de tornada a casa seva desde Sao Paulo, així que tots han passat per casa per despedir-se... I hem aguantat estoicament. I ja els trobem a faltar...!

Seguint amb les preguntes i les respostes: quan torno? El 31 d'agost tinc vol a Barcelona, i arribo l'1 de setembre. Avui, d'aquí a tres hores, tinc un vol a Santa Cruz, Bolivia. Així doncs els mes d'agost el passaré viatjant per Bolivia i Perú amb el Dani, un intercambista que també estava a Escola da Cidade i que també és de Barcelona.

Així doncs aquest és, provablement, l'últim article des del Brasil! Encara hi ha moltes coses per explicar, així que quan torni el blog serà actiu durant una bona temporada, així que espero que no deixeu d'entrar al blog!

Un petonàs a tots els que em seguiu, i fins aviat!

costa verde com meus amigos!

23 de març, São Paulo

Nerviosisme... avui arriben el Key, l'Eli i la Mar, però nomes recullo la Mar, i al Key i a l'Eli els deixem per demà, que iberia els ha deixat penjats a Madrid.

24 de març, São Paulo

Deixo descansar i dormir a la Mar mentre intento deixar més o menys tancat el treball de la uni que tenim entre mans... deixo penjades les companyes uns dies, però la veritat es que els resultats fins al moment son bastant satisfactoris. Quan la Mar es lleva anem al parc de Luz, on hi ha l'antiga estació de tren, i a la Pinacoteca do Estado, que per variar esta mig tancada, però almenys tenen alguna bona exposició, com la de Rotchenko. Finalment anem a recollir al Key i a l'Eli. M'omple d'alegria tenir aquesta gent que estimo tant a prop! Fem sopar català amb els embotits que mons pares m'envien a través d'ells, i ells se sorprenen d'aquesta casa on no para d'entrar gent sense picar a la porta.

25 de març, São Paulo

Amb un dia menys, turisme exprés per la ciutat. Paulista, Oscar Freire, Augusta. I després el centre, la ruta que ja he fet mil vegades però sempre tant sorprenent, plena de contrastos. COPAN, República, Anhangabau, São Bento, Sé, Liberdade. Al vespre, per fer temps i recuperar energies fem una cerveseta al Centro de Amigos do MAM (no penseu malament, MAM no es una associacio d'alcohòlics, es el Museu da Arte Moderna, amb la qual cosa estàvem en un lloc bohemi. Finalment festa a la uni, com sempre una bona festa, i crec que una bona manera de fer turisme pels meus amics, lluny dels recorreguts nocturns mes gringos (gringo = guiri).

26 de març, Ilhabela

Dia de carretera. Esmorzem al COPAN i anem fent camí en un cotxe sense aire condicionat ni direcció assistida. Costa sortit de São Paulo, i sort que es el Key qui porta el cotxe. Arribem a Ilhabela i se'ns fa de nit. Resulta ser tot molt car, i acabem en un càmping que per no tenir no té ni cuina.

27 de març, Ilhabela

Agafem el cotxe i anem cap a la platja de Jabaquara. Els borrachudos (llegir la ch com si fos x, els borrachudos són una especie molt resistent i emprenyadora de mosquits) ens xuclen la sang, però l'entorn val la pena. Dinem tard al petit centre històric i deixem que el dia vagi passant.

28 de març, Ilhabela – Ubatuba

Ens decidim a anar a la platja de Castelhanos a peu, però el camí es ben llarg i ens fallen les energies, així que acabem fent un banyet ens unes cachoeires. Durant la tarda Ilhabela ja té ben poc per oferir, així que agafem un cop més el cotxe direcció Ubatuba. Allà comencem a trobar opcions més econòmiques... i amb piscina!

29 de març, Ubatuba

Anem cap al nord en busca d'alguna platja deserta. Fa mal dia i no ens posarem morenos, però l'espectacle és delirant: la platja completament buida per nosaltres sols, la muntanya i la vegetació que cauen en picat cap al mar, i enormes núvols de tempesta que acaben descarregant sobre nostre. Un cop secs visitem el poble, que resulta ser una localitat d'estiueig semi abandonada ara que no és temporada alta.

30 de març, Ubatuba

Ens sumem a un tour que ens porta en barca a una platja deserta, i passem el dia allà, oblidant preocupacions. Aquest estil de vida es molt sa! Al vespre emprenem el camí cap a Paraty.

31 de març, Paraty

Contractem un altre vaixell, aquest amb ruta per la costa que ens porta cap a paradisíeques platges i illes privades, o a l'inversa o a la vegada. Ens sentim com si fóssim uns joves aburgesats en un anunci d'estiu d Estrella Damm (millor els hauria anat si ens haguessin triat), però aquests tours son del més normal i força assequibles. Tornem cap al hostel i de nit fem unes caipirinhes pel fantàstic centre històric, el principal atractiu de Paraty.

1 d'abril, Paraty – Rio de Janeiro

Al matí anem a la cachoeira do Toboga. Després d'observar-la per totes bandes i decidir que no es perillós el Key i jo ens deixem caure lliscant per la roca com si fos un tobogan. Després fem turisme pel centre històric, un dels centres colonials més interessants i més ben conservats del Brasil. Ens despedim de Paraty i conduim fins a Rio de Janeiro. Allà ens trobem amb el Vinicius, un amic brasiler que vam conèixer quan estava vivint a Barcelona. Ens instal·lem a l'apartament i caiem morts al llit.

2 d'abril, Rio de Janeiro

El Vini esta organitzant sortides turístiques per Rio i pels voltants, així que ens regala un dels seus tours. Ha nascut per a això, no només és un amic encantador, també es un guia atent i amb molt coneixement, i per completar-ho també es un bon fotògraf. Convençuts? Si us passeu per Rio feu un cop d ull a la seva web. Ens prepara un circuit per la naturalesa lluny de les rutes més turístiques. Estem enmig de la selva però no hem sortit de Rio, és el parc natural dins d'una ciutat més gran del món. La primera parada és a la Pedra Bonita, des d'on gaudim d'una panoràmica vista de la ciutat. Fem un camí força fàcil entre la naturalesa i arribem a un lloc molt més tranquil i ben conservat que el Cristo Redentor o el Pão de Açúcar, dos altres miradors massa explotats de la ciutat. Seguim ruta pel parc i parem en una petita cachoeira amagada en un forat sota la roca, on es crea un fantàstic joc d'ombres i raigs de llum reflectits en l'aigua. Sortim del parc per anar cap a la zona Sud de la ciutat, mes enllà de platja d'Ipanema, en una llacuna anomenada la Venècia carioca. Dinem a bon preu en un restaurant a la vora de l'aigua envoltats de cases de luxe. Amb la panxa plena agafem el cotxe de nou per seguir encara més al sud, passant entre una platja llarguíssima i una reserva natural on per sort no han deixat construir. Finalment arribem a una platja de surfistes envoltada de penyasegats per tots costats. Ens endinsem al mar, passem una mica de por per la força de l'aigua i a la sorra recuperem forces amb una aigua de coco.

3 d'abril... en endavant

I fins aquí arriba la meva memòria. Intentava continuar el text tres mesos després del viatge, però no tinc suficient memòria per seguir amb tant detall com fins ara, ni tant temps per dedicar-hi com hi dedicava abans. Aquests diaris de viatge... o els faig al moment o no hi ha manera! El cas és que va ser un plaer tenir al Key, l'Eli i la Mar amb mi coneixent part d'aquest país tant increible!

Fotos... aquesta vegada no hi ha fotos. A l'abril, unes setmanes després de marxessin cap a Barcelona, vam fer una escapada de cap de setmana a la platja. L'última nit a la casa van entrar a robar a la casa on dormíem, i entre d'altres coses es van emportar el meu ordinador i la meva càmera de fotos... vam tenir sort, ningú es va despertar, no volem saber com hauria estat trobar-se cara a cara amb els lladres. De la majoria de coses en tenia còpia de seguretat, així que el desastre "només" ha estat econòmic.

En realitat les fotos del viatge s'han salvat, les tenen el Key, l'Eli i la Mar, així que potser quan torni edito l'entrada per deixar constància gràfica del viatge.

A partir d'ara... tinc intenció de seguir amb el bloc, però crec que abans de tornar només hi haurà un parell d'entrades més al bloc... a veure què surt! Fins aviat!

Amazònia e São Luis

8 de febrer, São Paulo - Brasília - Boa Vista - Manaus

Ens llevem a les 4h del matí. Tenim vol a Manaus a les 8. Anem tard, ens deixem la tenda d'acampada a cada... No sabem si arribem a temps al vol, i a sobre ens diuen que no som a la llista. Després d'uns minuts de patiment tot es soluciona, i tant córrer som els primers en entrar a l'avió. Parem a Brasília per fer escala per canviar d'avió, i això ens dóna la oportunitat de veure la capital futurista desde l'aire (amb una visita a google earth us fareu a la idea de l'espectacularitat del pla urbanístic). Sembla que el viatge no vulgui començar: ja en el segon avió, arribant a Manaus, hi ha tal tempesta sobre la ciutat que és impossible aterrar-hi, de manera que ens porten a l'aeroport més proper, que resulta estar a 800 km cap al nord, a Boa Vista, capital d'uns els estats més remots del Brasil, a tocar de la Guaiana anglesa i de Veneçuela. Som a l'Amazònia, però més aviat sembla que sobrevolem algun lloc de l'Àfrica. De fet els carrers polsegosos en una ciutat amb només dos eixos viaris asfaltats, les cases atrotinades en vastos terrenys mig abandonats, petites botigues familiars, em recorden molt Maun, a Botswana. M'entra una gran curiositat per conèixer aquest lloc extrany on mai m'havia plantejat anar, però em conformo en viatjar-hi mentalment, doncs ja tenim permís per anar a Manaus.

Un cop toquem de peus a terra, per fi, fem un petit canvi de plans. Els vaixell que teníem pensat agafar per anar de Manaus a Belem ens ensenyarà l'Amazones (el riu) però no l'Amazònia (la selva), així que decidim passer tres dies salvatges a la selva. Fem a corre-cuita algunes compres per la supervivència dels propers dies i, per fi, arriba la nit i podem descansar. Per primera vegada a les nostres vides dormim la nit sencera en una rede (hamaca), cosa que no sabem si serà fàcil. I l'excepcional del cas que no paguem ni hostel ni res, ho fem en un vaixell aparcat al port, amb altres treballadors del port.

9 de febrer, Manaus - selva amazònica
Descansem ben poc: no acabem d'estar gaire còmodes en les redes i cal llevar-se d'hora per endinsar-se a la selva. Deixem els trastos que hem portat per 15 dies i fem petites motxilles amb l'indispensable per tres dies a la selva: una muda, tot tipus de medicaments i les tres càmeres que m'acompanyen en totes els viatges (la digital Lumix LX3, l'analògica de mig format Holga i la panoràmica Spinner 360º). L'aventura comença amb el Marcelo, el nostre guia, amb una gran varietat de transports: un taxi ens treu de Manaus per dur-nos en un petit port. Allà agafem una barca-taxi amb la que baixem pel Rio Negro fins a l'encontre amb l'Amazones, el travessa, i ens deixa en un petit poblet de l'altra banda. Allà ens espera una furgo que ens porta fins a un petit riu que uns quant quilòmetres més avall s'uneix amb l'Amazones. Aquí se'ns uneix el João, el segon guia, i en una canoa motoritzada ens endinsem cap a la selva. A mig camí parem a casa seva, on la seva amable família ens prepara un dinar excel·lent. Després de dinar tornem a agafar la barca, però quan som a punt d'arribar ens sorprèn una tempesta que fàcilment faria volcar la barca, així que parem en una botiga flotant que hi ha en una de les ribes, que sembla que hagi aparegut del no res. Finalment arribem al que serà el nostre campament, que bàsicament consisteix en una petita clariana amb una simple estructura de troncs lligats amb corda on pengem les nostres redes. En João, que fa 40 anys que és guia, ens prepara un sopar exquisit. Segona nit amb rede, i ja li anem trobant el punt. Confiem en que els guies estiguin a l'aguai de jaguars i altres felins, i en que als amosquits no els agradi massa la nostra sang.


10 de febrer, selva amazònica
Ens despertem al mig de la selva, amb la nostra rede, una mica de menjar, els dos guies i lesb seves "facas" (faca = ganivet). Ens endinsem entre la vegetació per camins que nosaltres no som capaços de veure, seguint senyals per nosaltres invisibles. Tot ens smebla igual en totes direccions, i quan perdem el camí el retrobem a cops de faca. Ens ensenyen els secrets de la selva: plantes medicinals, verinoses o alucinògenes, arbres que actuen com a telèfons amzònics, seguim rastres d'animals, ens pengem i pendulem en lianes, emprenyem taràntules en els seus caus, escoltem i aprenem a identificar els cants de molts diversos ocells. Quan tornem al campament base, molt més ràpid del que la densitat de la vegetació ens permetia imatginar, anem a pescar el sopar. L'equip ibèric, nosaltres, format per 4 espanyols i 1 portuguès, perd estrepitosament contra l'equip amazònic, format únicament pel Marcelo: 2 vs 15 piranhes pescades. De seguida que es fa denit anem a la caça del jacaré (caiman). En principi hauria de ser el nostre sopar, però com que ja tenim les piranhes i sembla que a alguns els fa massa pena liquidar-lo ens limitem a robar-li 5 minuts del seu temps per observar-lo de prop i poder-lo tocar. Sense patiment es presta a fer-se algunes fotos amb nosaltres.


11 de febrer, Amazones
Ens despertem ben d'hora, amb bastanta mandra, doncs ja ens hem acostumat a dormir en rede i ja no ens preocupa la presència de jaguars, pumes o panteres. Ens preocupen una mica més els crits dels macacos aulladores, als que no arribem a veure. Els crits, atroços, esgarrifants, els fa un sol d'ells, el mascle protector dle grup. Fem tant ràpid com els mitjans ens permeten el primer trajecte: canoa, despedim el João, furgo, taxi acuàtic, taxi terrestre, despedim el Marcelo, i ens embarquem al vaixell que durant cinc dies anirà baixant per l'Amazones fins deixar-nos a Belem, a la desembocadura.


Durant cinc dies dormirem en rede en un vaixell amb unes 300 persones més, i les nostres activitats consistiran en dormir, menjar i llegir, tres verbs força sedentaris que queden lluny de qualsevol dieta. Perà viat ens desesperem. Crèiem que el menjar estava inclòs, però sembla que això s'ha deixat de fer. El vaixell farà 7 parades, tant curtes que fins al tercer dia no ens deixaran baixar per comprar menjar, així que ens plantegem la dieta de no ingerir i no cremar (el menjar del vaixell és car i dolent). Quan la gana ens fa acabar amb les últimes galetes i peces de fruita ens veiem salvats: als llocs on parem ens venen menjar a través de les finestres, i finalment descobrim que ens podrem alimentar de forma econòmica i digna. Durant la nit ens posem a prova: un cop més amb rede, però aquesta vegada amb l'enrenou de gent que ronca o es queixa, tapat pel soroll dels motors del vaixell i el grinyol de les redes de pendulen, l'aire acondicionat en funció "polar" i els llums en posició "enlluernament".


12 de febrer, Amazones
Dia dedicat a la lectura i a descobrir les múltiples posicions en les que es pot estar en una rede. El paisatge no canvia: aigua marró clar, selva impenetrable a banda i banda, i les ribes que poc a poc es van allunyant. Que els relleus topogràfics siguin inexistents a l'horitzó fa que aquest sigui el cel més bast, més extens, més immens que he vist mai. Assistim al seu infinit espectacle blau, de creacions increibles de núvols, de mudances de colors, de tempestes nocturnes en la llunyania, d'inoblidables albes i postes de sol.


13 de febrer, Amazones - Santarem
L'única parada en tot el trajecte en la que ens deixen baixar i resulta que hi arribem a les 3h del matí. Ens llevem a les 5h, i no ens costa gaire, doncs fa estona que hi ha llum i molt de moviment. Santarem a les 6h30 del matí té molta més activitat de la que hauríem pogut imaginar: el mercat ja és obert, podem esmorzar en una padaria, i podem comprar provisions al supermercat pels propers 3 dies. Tornem al vaixell. En aquest trajecte hi ha tot tipus de gent: turistes com nosaltres (ens relacionem bastant amb dos italianes i dos aragonesos), brasilers que per primera vegada van a l'amazònia, gent que viu a la zona i no un altre sistema per deplaçar-se, gent que es mou per negocis i es vol estalviar l'avió... Les ribes del riu segueixen allunyant-se cada vegada més, però encara no desapareixen darrere l'horitzó, i el cel segueix amb el seu particular espectacle.


14 de febrer, Amazones
El paisatge no és tant monòton com pensàvem. Quan ens llevem les ribes són ben a prop, atravessem una zona on el riu es transforma en un seguit d'illes i canals que anem navegant. Les illes són poblades per caboclos (els descendents de la mescla entre indis i blancs). Aquí no existeixen les carreteres, es desplacen en canoa per l'aigua i, fins i tot els més petits, 5 anys, tenen la seva pròpia canoa. Aquí deuen aprendre a navegar abans que a caminar. La gent tira menjar a l'aigua, bàsicament producte empaquetats que a la selva són impossibles de trobar, tipus carmels, pastissets industrials, bosses de patates... Els nens caboclo fan limpossible per enganxar-se al nostre vaixell, durant uns quants centenars de metres, mentre les seves canoes es balancegen perillosament per la velocitat, intenten vendre fruites per nosaltres desconegudes collides a la selva amazònica. Impera l'intercanvi, doncs aquí els diners tampoc deuen servir de gaire cosa. En una de les parades curtes del vaixell baixen, amb el permís del capità, un grup de 5 persones per comprar menjar. Però el vaixell es posa en marxa i no els espera, els deixen a la seva sort... hagués estat fàcil esperar només un minut més, però més tard algú ens explica que els ofereixen anar a buscar-los epr una suma astronòmica. No tenen cap altre opció! Queda ben clar que els responsables d'aquest vaixell són uns mercenaris!


15 de febrer, Belem
A mig matí arribem finalment a Belem. Les ribes tornen a ser ben allunyades. El dia es presenta gris i plujós, Belem és una taca borrosa de gran gratacels a la vora del riu, amb un port amb l'activitat d'una gran metròpoli. Despedim les amigues italianes i anem amb els de Zaragoza a buscar hostel. Cal enfocar la resta del viatge: en principi volem anar a lençois maranhenses, a prop de São Luis, que és on tenim l'avió de tornada. És una zona desèrtica amb dunes de sorra, però el més especial és que després de l'època de pluges les zones baixes s'inunden creant un paisatge espectacular. Però visitar aquesta zona és ben car, i ja ens ha costat prou visitar l'amazònia, i a més a més en aquesta època no hi ha aigua, així que decidim canviar els nostres objectius. Tenim més sort amb les activitats culturals: és l'aniversari del teatre de la ciutat, i assistim gratuitament a una espècie de batalla entre dues soprano.


16 de febrer, Belem
Dediquem el dia a fer turisme per la ciutat. Belem és una ciutat ben activa, carrers plens de gent i un enorme mercat al port. Allà trobem tot tipus de fruites tropicals, peix, artesania, espècies, beuratges miraculosos... A la riba trobem zones ben conservades amb vegetació exhuberant, i visitem el zoobotànic, museu d'animals salvatges tancats en gàbies. A la nit decidim sortir de festa i conèixer la vida nocturna de la ciutat.


17 de febrer, Belem - o el dia perdut
No dormim més de 30 min. Ens llevem a les 4h, ja que ens hem proposat arribar a São Luiz fent auto-stop. A les 5h30 arribem a una benzinera a les afores de la ciutat, on esperem que algun camió ens reculli. Ens hi estem fins les 14h, quan alguns desistim i decidim que anar en bus és una bona opció. Surt a les 19h, així que ens dirigim a l'estació d'autobusos on, per variar, ens tornem a trobar els aragonesos: seguirem viatjant junts uns dies més!

18 de febrer, São Luiz
Arribem a São Luis, capital de l'estat de Maranhão. No hem descansat gaire i ens posem a buscar hostel. Anem al port, on la marea baixa n'ha anulat la utilitat. Som en una illa de l'Amazones, però som tant a prop de l'oceà que tota la desembocadura del riu es veu afectada per la marea. Mentre aquesta torna a pujar cau una bona tempesta tropical, i fa l'efecte que sigui aquesta la que poc a poc omple l'aigua dle port, que de seguida recupera l'activitat normal. De nit, un cop més, festa amb un dels aragonesos, amb qui ja anem fent pinya.


19 de febrer, São Luiz
Amb tant cansament acumulat. Ens passem el dia passejant i no fent res pel centre de la ciutat, ben conservat, colonial, força turística, però força autèntic. I de nit la ciutat ens regala el Carnaval, en majúscula! Ens trobem enmig de comparses de percussionistes tots disfressats iguals. Hem tingut sort, és una prèvia del carnaval que resulta que a São Luiz és molt més important que el propi carnaval.


20 de febrer, São Luiz - Raposa
Agafem un autobús de linia cap a Raposa, un humil poblet de pescadors a una hora de camí, ja a la vora de l'oceá. És una prèvia del que podríem veure als lençois maranhenses. Entre el mar i les dunes la meitat del poble s'aixeca sobre pilars de fusta per protegir-se de les marees. El paisatge és un dels més espectaculars que hem vist fins ara en aquest país, ens deixa bocabadats, i cada passa és un nou descobriment. En un dels extrems del poble s'hi extén una zona de dunes. Per arribar-hi atravessem un gran riu a peu intentant lluitar contra el corrent d'aigua. Ja a l'altra banda prenem el sol i descansem una mica. Quan pugem les dunes a l'altre banda i veiem l'oceà, però lluny, molt lluny. Entre ell i nosaltres hi ha una gran planície de sorra d'uns quants centenars de metres amb petits llacs d'aigua salada molt escalfats pel sol. Deixem passar el temps en aquest lloc increible, i ens fem amics d'un grup de nenes del poble. Volen ser metges, veterinàries, perruqueres. Ens pregunten si som rics, i els diem que no, tot i que pensant-ho bé, si ens comparem amb elles segurament ho siguem. Per altra banda no passen gana ni es troben en una situació extrema. Es pregunten què hi fem uns estrangers en un lloc com Raposa. Elles sempre han viscut allà, no coneixen altra cosa. Es nota que són felices i no sembla que els falti de res. I això dóna bastant per pensar: aquí tots són iguals, les diferències són mínimes. Hi ha molt pobresa, però la gent hi viu bé. En canvi és d'aquí, del nordest del Brasil, d'on surten tots els immigrants que van a São Paulo buscant un vida com la de les sèries de televisió, i acaben vivint en faveles, en condicions lamentables, en una misèria molt més profunda que la del lloc on vénen. S'assembla massa a la immigració de magrebins o africans en general cap al sud d'Europa. Al nostre voltant és tot tant pla que de seguida que comença a pujar la marea cobreix tots els centenars de metres que ens separaven del mar. Com que l'humà encara no s'alimenta del paisatge decidim que és hora d'anar a dinar-sopar. Aquesta vegada, amb la marea pujnat, ens costa molt més atravessar el riu, i en algun punt ens enfonsem en la sorra fins als genolls. Completament molls i amb les nostres pertinences miraculosament seques ens regalem un bon tiberi de peix en un lloc ben casolà. De tornada a São Luiz seguim de carnaval. Avui anem cap a un barri molt més marginal, on resulta ser molt més autèntic.


21 de febrer, São Luiz
Últim dia. Finalment ens dediquem al turisme i consumisme pel centre, acabem deixant caure una cervesa darrere l'altre amb els dos aragonesos. Qui sap si ens buscarem la pista quan siguem un altre cop a Espanya, així que intercanviem contactes. De nit emprenem, no sense entrebancs, els viatge de tornada en avió.


reflexions finals
Després de 3 mesos d'haver fet aquest viatge per fi tinc temps per escriure'l al bloc. I encara ara se'm posa la pell de gallina pensant en tot el que vam veure. Serà dels que quedaran marcats a la memòria per sempre!

Rio de Janeiro e Ilha Grande

Aquesta vegada ens barregem força gent per viatjar... La Maria, la Marta i jo; tres amigues de Logroño, Zaragoza i Barcelona que les han vingut a veure, el nostre company de pis portuguès, i un amic francès... l'únic que no pertany a la secta dels arquitectes.

24 de gener, Rio de Janeiro
Llevar-se a les 4h i a continuació fer 6h de bus per arribar, un cop més, a Rio de Janeiro. Repeteixo destí, però la ciutat té molt per oferir. Estem cansats, així que fem dia de platja. Primer Copacabana, i després Ipanema. Molt més bonica però amb l'aigua gelada! I la posta de sol... que fins i tot rep aplaudiments. Així doncs hi ha llocs en el món on el sol és aplaudit quan cada dia acaba el seu trajecte!


25 de gener, Rio - Niteroi
Dia de visita pels llocs més turístics de la ciutat per als que no hi han estat... així que jo vaig pel meu compte a Niteroi, ciutat dormitori a l'altre banda de la bahia on es troba Rio de Janeiro. Niteroi és Niemeyer. I el MAC es converteix en el millor dels continents de l'arquitecte amb un dels pitjors continguts (entre els quals hi ha, òbviament, una exposició de fotografies d'edificis del propi arquitecte). De tornada quedo amb el Vini, brasiler que vam conèixer quan ell vivia a Barcelona. Practiquem portuguès i espanyol, passem el temps a Ipanema i anem a un concert d'un grup brasiler, Barão Vermelho. És fantàstic trobar cares conegudes tant lluny de casa!


26 de gener, Ilha Grande
Matí frenètic, bus, taxi, autocar, vaixell i, finalment, el paradís... del consum. Abrão, la principal població de Ilha Grande, és botigues, restaurants, agències de viatges.
27 de gener, Ilha Grande
Trilha (camí) cap a Lopes Mendes. Mai he suat tant! La calor i la humitat del tròpic ens ofeguen, però almenys ens trobem a l'ombra de la selva atlàntica. Deixem pes i motxilles a Palmas, platja semideserta amb un parell de càmpings on dormirem, i seguim el camí. Lopes Mendes és una platja llarguíssima, i a l'aigua mai t'hi acabes d'enfonsar. Ben a prop anem a la platja de Santo Domingo, més petita i més bucòlica. Cada platja és un paradís, no existeixen les platges lletges!


28 de gener, Ilha Grande
Veiem sortir el sol i fem trilha de tornada a Abrão, i trilha d'anada a Dois Rios, el camí més llarg. A mig camí recuperem energies en unes piscines naturals al costat d'un riu. I finalment, esgotats, arribem a Dois Rios. I és la millor, entre dos rius, selva exuberant, morros, aigua cristallina. Desgraciadament no podrem seguir per les platges del sud de l'illa, que són les millors, doncs hi ha camins tancats pels efectes de la pluja, així que emprenem el camí de tornada i dormim a mig camí.


29 de gener, Ilha Grande
Tornem a tornar a Abrão... i agafem un vaixell que ens durà al nord de l'illa, Lagoa Azul, explosió de colors entre peixos i corals. Aquí el grup es divideix, uns tornaran cap Abrão en el vaixell, els altre farem el camí a peu. Dormim a Saco do Céu, petit poble de pescadors on el turisme i explotació de l'illa no hi han arribat.


30 de gener, Ilha Grande
Seguim el camí i ens desespera el que trobem per les platges del nord. Estan completament atacades pel turisme, i com més a prop som d'Abrão més brut i més aglomeracions trobem. Sort que aquí no s'hi poden construir els hotels que es construeixen a la costa d'Espanya...! Passegem entre les ruines dels que havien ocupat l'illa en altres èpoques i ens retrobem amb la resta del grup. Passem l'última nit a Abrão, ben lluny de les platges paradisíaques que l'illa ens ha regalat.


Aquí us deixo la resta de fotos del viatge: Niteroi, platges i més platges.

carnaval do Brasil!

Ni Rio de Janeiro, ni Salvador, ni Recife, ni tan sols São Luis do Paraitinga. Ni grans comparses ni disfresses espectaculars. Res d'allò que un més s'espera quan li parlen dels carnavals de Brasil, i tot i això, hem viscut uns carnavals irrepetibles i incomparables amb la nostra manera de cel·lebrar el carnaval. Les ciutats es paralitzen, el país es posa en pausa. I durant 5 dies cel·lebrem carnavals!

En realitat no hem vist res de l'altre món... Hem seguit blocos pels carrers amunt i avall, cantant tornades populars, amb gent de totes les edats (i colors, en un país com aquest no cal dir-ho!), amb tothom bolcat al carrer. No és res que no haguem vist en les festes majors de qualsevol poble de Catalunya, no?

Així doncs el que ha estat realment sorprenent és la manera de cel·lebrar-ho. Que tot el país, TOT, cel·lebri la mateixa festa amb el mateix entusiasme és el que la fa incomparable, és quelcom que no he vist ni a Catalunya ni a cap altre lloc. Quan algú et diu que el Carnaval "es porta a dins" ho trobes exagerat, però quan el veus realment t'ho acabes creient. A partir de les dues del migdia tothom surt al carrer. Cada ciutat, cada barri, cada comunitat té la seva festa, el seu bloco. Només a São Paulo hi ha més de 50 blocos simultanis arreu de la ciutat.

Un bloco és com una comparsa. És un grup que pot anar de 5 músics a tots els que puguis imaginar, moltes vegades només percussionistes, que es passeja amunt i avall pels carrers d'un barri mentre la gent els va seguint. A vegades disfressats i a vegades no. I durant 5 dies seguits, de les 14h fina a altes hores de la matinada (les 5h, les 6h...) tens algun bloco per seguir.

Per primera vegada per als nostres ulls São Paulo s'ha convertit en una ciutat per a les persones, els cotxes s'han fet enrere, la gent consumeix tranquilament al carrer. Tant debò s'atrevissin a envair la ciutat d'aquesta manera molt més sovint!

I de fet al Brasil hi ha dos carnavals, el de sambòdrom i el de carrer. I el que la gent vol i reclama és el carnaval de carrer, el que es viu, no el que es veu, com al sambòdrom. Nosaltres, perquè era ben a prop de casa, i perquè l'organitzaven amics nostres, vam anar sovint al bloco Vai Quem Qué (hi va qui vol), que seria el bloco de tots, tal i com diu la tornada més cantada:

Vai, vai, vai,

vai quem quer,

Entra bicha, entra homem,

Entra véia, entra mulher!

Brasil com meus pais

25 de desembre, São Paulo

Amb 8h de retard arriben, per fi, mons pares. Travessem la ciutat en taxi i em pregunto què és el que pensa algú quan veu per primera vegada aquesta gran metròpoli. S'instal·len a casa i fem sessió de regals... vaig fer bé de no comprar l'últim llibre de Paul Auster quan érem a Argentina. Durant el viatge m'acompanyarà Unos días en Brasil, de Bioy Casares, perfecte quan has vist les ciutats de Buenos Aires, São Paulo, Rio de Janeiro i Brasília. A més m'arriben un parell més de regals de gent de Barcelona que ben poc m'esperava! Nadal calorós, gaudeixo del torró de Casa Gispert. Mentre es va fent de nit donem una volta pel meu barri, Vila Madalena.


26 de desembre, São Paulo
Començo a ensenyar-los la ciutat. Comencem pel centre, entre les zones més degradades. El parc de Luz, esplèndid entre tant formigó; les estacions de tren, relíquies històriques en un lloc on gairebé no es conserva patrimoni; la Pinacoteca, refugi artístic en una fantàstica intervenció de Mendes da Rocha; República i els moradores de rua (vagabunds); la uni, tancada per vacances... dies de Nadal, tot és tancat i hi ha poca gent al carrer, la ciutat sembla encara més gris i lúgubre. Pugem a l'edifici Itália per veure la ciutat des de l'aire, i veiem com es comencen a formar les típiques tempestes d'estiu. Tot i la pluja encara tenim temps de visitar el Mercado Municipal, que abasteix la ciutat de tot tipus d'aliments, i el cementiri de Consolação, al centre de la ciutat, entre gratacels.


27 de desembre, São Paulo
Seguim de visita per São Paulo, però deixant el més turístic per la tornada. Descobreixo un nou barri, Bela Vista, o Bixiga, el barri italià. Restaurants italians (obvi?), casetes de colors, antiquaris i gent d'una classe social uniformement baixa. Ben a prop, en una zona ja més adinerada, entre clíniques i condomínios (edficis d'habitatges) trobem les cases de Vila Itororó, un parèntesi de misèria i decadència, antigues cases construïdes als anys 20 que ara no són més que un ghetto i un dels llocs més descuidats de la ciutat. Si São Paulo és un univers paral·lel al Brasil, Vila Itororó és un univers paral·lel a São Paulo. Seguim caminant cap a Liberdade, el barri japonès. El nom no és en va, a part dels restaurants els carrers també són plens de gent amb les faccions orientals i les infinites combinacions inimaginables de japonesos amb tots els tipus de tons de pell. De nit, a ritme brasiler, que no s'atabali ningú, agafem avió cap a Iguaçú.


28 de desembre, Iguaçú
Comencem pel cantó de Brasil. Sembla que entrem en un gran parc temàtic, i un espera trobar d'un moment a l'altre la cua del Tutuki Splash. Les cascades són realment espectaculars, però crec que als costat de les Victoria Falls es queden una mica curtes. Agafem el que hauria de ser un agradable passeig en barca... que en realitat es converteix en una aventura en llanxa riu amunt a través dels ràpids que ens col·loca literalment sota de les cascades. Acabem xops i no deixa de ser una turistada, però és molt millor que el Tutuki Splash. Per la tarda ens passegem per la ciutat, que sembla deserta i abandonada.


29 de desembre, Iguazú
Un altre parc temàtic, aquesta vegada amb trenet inclòs. En aquest cantó hi ha més aigua, la veus més a prop, hi ha més camins per fer... de llarg és millor el cantó argentí de les cascades, i encara falta arribar a la Garganta del Diablo, final apoteòsic i extrasensorial: orgasme d'aigua, llum i so. Fem un altre passeig en barca, aquest cop tranquil de debò.


30 de desembre, Foz do Iguaçu
Ens sobra un dia i ens dirigim a la pres de Itaipu, la més gran del món abans de que es construís la de les Tres Gorges a la Xina. És admirable en mida, enginyeria, responsabilitat ecològica i social, i també en entesa política (és 50% brasilera i 50% paraguaya). Però evidentment ningú ens explica tot el que es van carregar. Com a dades a tenir en compte: el 7% de la producció de l'energia elèctrica de la central abasteix el 90% de les necessitats del Paraguay, l'altre 93% de producció abasteix el 20% de les necessitats del Brasil. Com que ens segueix sobrant temps abans d'agafar un avió cap a Rio ens dirigim a Ciudad del Este, al Paraguay, paradís Duty Free per a argentins i brasilers. Caos absolut, es converteix amb els primer contacte amb la Sud Amèrica realment pobre.


31 de desembre de 2010, Rio de Janeiro
Comencem el dia amb la ciutat sota els peus des del Pão de Açucar. Platges, gratacels, faveles, morros... La cidade maravilhosa és molt fotogènica. Passegem pel centre, decadent, però amb història. Aquí no s'ho han carregat tot com a SP! El centre és una estranya barreja de botigues massificades, edificis colonials, barrocs i contemporanis, executius i vagabunds. Des del darrere de la brutalista catedral metropolitana ens enfilem pels Arcos de Lapa en un tramvia d'acudit cap al barri bohemi de Santa Teresa. Restaurants i botigues alternatius tots concentrats en un mateix carrer, i millor no sortir-ne, diuen que en pots tornar amb les butxaques buides... Es va fent de nit, s'acosta el canvi d'any, així que anem cap a l'hotel per vestir-nos de blanc com els altres 2 milions de persones que hi ha a Copacabana.


1 de gener de 2011, Rio de Janeiro
Ni campanades ni raïm, no tenim massa clar quan comença exactament l'any... Quan comença a ploure xampany i comencen els focs artificials deduïm que ja som al 2011! Entre els dos milions de persones de blanc (tot s'hi val: tota la indumentària blanca o bé només en banyador... al cap i a la fi això és Rio, qui vol més roba?!) aconsegueixo trobar-me amb mexicans i colombians de la uni. Compartim nit i pinga (cachaça barata) per última vegada, doncs en menys d'una setmana tenen bitllet de tornada a Bogotá.
Surt el sol i seguim de turisme. Ens enfilem al Corcovado sota la càlida abraçada del Cristo Redentor. La ciutat és mig tapada pels núvols i tot i així segueix sent la més fotogènica. Més tard recorrem Ipanema i Copacabana, espectacle de carns femenines i masculines, de biquinis de fil dental... Nit calorosa, gaudim de l'espectacle de llum de l'arbre de Nadal que han col·locat a la Lagoa Rodrigo Freitas, llac natural d'aigua dolça just al darrere de Ipanema.


2 de gener, Rio de Janeiro
Seguim la familiar tradició de no deixar Museu d'Art Contemporani sense visitar, i ens passem pel MAM de Rio; petit edifici d'arquitectura brutalista que ens descobreix algun artista brasiler interessant. Sota el Pão de Açucar descobrim Urca, barri al peu de la muntanya, a la vora del mar, lluny del tràfec viari entre gratacels i dels tursites, i ben acollidor. Marxem de Rio amb ganes de més... Direcció a Manaus l'avió va tard, per variar. De nit, un cop a Manaus, una barca ens porta a un lodge enmig de la selva.


3 de gener, Amazònia
Ens despertem enmig d'una vegetació exuberant envoltats dels sorolls de la selva. Instructiva caminada matinal per la selva: no veiem animals, és ben difícil entre tanta vegetació, però aprenem quines plantes ens trauran la set, o ens alimentaran, o ens protegiran de la pluja o ens mataran. Visitem una comunitat de micos semi-salvatges (havien estat malalts i ara els han retornat al seu hàbitat) i a indígenes semi-salvatges (han estat trets del seu hàbitat per ballar alguna dansa de mala gana, tot guanyant alguns diners més dels que els dóna l'agricultura. TURISTADA!). De nit anem a la caça de jacarés (caimans). La barca es queda sense motor, i mentre un guia es llença a l'aigua per desencallar-la de la foscor l'altre segueix a la recerca del jacaré. Només en veiem els ulls, però sembla que ningú de la barca té gaires ganes de veure'ls sencers vistes les circumstàncies en les que ens trobem. Evidentment som "rescatats" per una altra barca amb conductor més competent i tornem sans i estalvis al lodge.


4 de gener, Amazònia
Avui l'excursió la fem en barca per l'Amazones. Passem pel davant de Manaus, petita metròpoli, estrany parèntesi enmig de la selva. Veiem i toquem l'Encontro das Aguas, el punt on el Rio Negro desemboca al Solimões, que partir d'aquest punt passa a dir-se Amazones. Les aigües fosques del Rio Negro discorren uns quants quilòmetres paral·leles a les aigües clares de l'Amazones, l'efecte visual és ben curiós. Per als que s'ho estiguin preguntant això es deu a tres fets: temperatura, densitat i velocitat; les aigües del Rio Negro són més denses, més càlides (fins al punt que tocant l'aigua amb la ma notes la diferència) i més lentes, i per això tarden tant en barrejar-se. Dinem en un poblat caboclo (descendents de indígenes i europeus). Els caboclos no són "salvatges" (és a dir, no són societats aillades sense contacte amb la resta de la societat), més aviat són una transició entre dos cultures. Viuen a les vores dels rius en cases flotants o cases sobre pilars per protegir-se de les inundacions, i viuen de la pesca i de l'agricultura. Passem per un llac amb nenúfars gegants causant un bonic paisatge digne de Monet, amb tot de caimans dins aigua que semblen petrificats (és fàcil confondre'ls amb troncs). Seguim per rius i alfuents fins a la casa flotant d'una família caboclo, i un cop més, turistada: acabem tocant i tenint tot tipus d'animals per sobre: caimans, peresosos i anacondes. Finalment ens dediquem a la pesca de piranhes, que un cop els has vist la cara ferotge és tant aborrit o entretingut com la pesca de qualsevol altre peix.


5 de gener, Amazònia - Manaus
A primera hora del matí ens dediquem a l'aborrida i infructuosa pesca de piranhes amb altres turistes d'arreu del món (tusitada!), i després ja ens despedim del Luis, el nostre guia, el millor a jutjar pels altres que hem vist. Ens porten en barca a Manaus i tenim algunes hores per visitar la ciutat. El seu major patrimoni és el Teatro Amazonas, fruit de l'època d'or del cautxu. De fet no és més que un teatre a imatge de les òperes europees, i n'estan ben orgullosos. Poca cosa més hi ha per veure en aquesta ciutat... Nit d'avió, no d'hotel, direcció Salvador.


6 de gener, Morro de São Paulo, Bahia
Des de Salvador agafem un catamarà cap a Morro de São Paulo, un dels destins turístics preferits de Bahia. Illa sense cotxes, ens posar-hi els peus en asetjen els taxistes de maletes (i ens fan un favor, doncs no hi ha res asfaltat i és difícil arrossegar-les per la sorra). El camí comença en un carrer ple de sorra de platja abarrotat de botigues, restaurants i pousadas. Sembla que aquí tampoc estan de moda les samarretes i els pantalons. Arribem a un carrer anomenat Primeira Praia, però ni rastre d'aquesta, tot segueix ple de comerços a banda i banda del carrer. En arribar a la 2a, per fi, la platja. Entrem a la zona de restaurants una mica més luxosos i locals chill out. Finalment la tercera, més tranquila, menys comerços, menys gent, i és on estarem allotjats. Resulta ser un complex de casetes repartides entres herba i palmeres. Ens instal·lem i anem a conèixer les famoses platges del Brasil. Evitant les aglomeracions que hi ha en arribar a l'illa anem cap a la 4a praia, deserta, paradisíaca, on sembla mentida que no hi arribi tota la gent que hi ha en arribar a l'illa.


7 de gener, Morro de São Paulo
Caminem al llarg de les platges 4a i 5a, cap al no-res. Algunes cases particulars i algun hotel de luxe, però tant amagats entre la vegetació que tot plegat sembla l'escenari de lost o de qualsevol illa deserta. El mar juga amb nosaltres: on hi ha prou sol i prou ombra no hi ha prou aigua per culpa de la marea, i quan l'aigua puja és tant alta que la platja desapareix.


8 de gener, Morro de São Paulo
Hem contractat una volta a l'illa en barca... ens endinsem al mar, que avui està revoltat. Les onades, més de 3 metres, espanten als passatgers de la barca i decidim fer marxa enrere. Demà tornarem a intentar-ho. Així doncs caminem en direcció contrària al dia anterior i seguim descobrint noves platges.


9 de gener, Morro de São Paulo
Ma mare es troba malament, així que mons pares se'n van a viure la seva pròpia aventura en ambulàncies aquàtiques mentre jo faig la volta a l'illa en barca. Piscines naturals entre corals, llagostes i ostres a preus increiblement baixos, i finalment arribem a Cairu, poble històric on tothom intenta fer-te de guia per poder-te cobrar alguna cosa.


10 de gener, Salvador de Bahia
Últim bany a primera hora del matí i emprenem el viatge de tornada a Salvador. Ens allotgem al Pelourinho, el barri històric de la cuitat, a dalt del penya-segat amb vistes a tota la bahia. Visitem el centre: és pura mescla. Tursime, història, patrimoni, cultura i misèria hi conviuen perfectament. El Pelô és tant dels turistes com dels que hi viuen.


11 de gener, Salvador de Bahia
Ma mare ja està millor, però ara caic jo. Em passo el dia al llit. Mig drogat aconsegueixo arribar a l'església de Bomfim, escenari de grans actes religiosos, i lloc de procedència dels milers de cintes de colors que serveixen de record de Salvador.


12 de gener, Salvador de Bahia
Últimes passejades pel Pelô, el viatge s'acaba, tornem cap a São Paulo. Tant fer llit m'he acabat perdent la música al carrer, la capoeira i les escoles de samba... així doncs em quedo amb ganes de més Salvador, però sempre està bé deixar alguna cosa pendent.


13 de gener, São Paulo
Últims dies de turisme per la megametròpoli. Paulista, Augusta, Oscar Freire... ma mare arrasant a les botigues. Fantàstic MASP (gran continent, passable contingut). Durant la nit em retrobo amb els de Sampa, els de sempre (aquest sempre que només té 6 mesos d'edat), i sembla que tot segueix al seu lloc.


14 de gener, São Paulo
Dia absolutament cultural. Ibirapuera, oasi verd (i vallat) enmig de la ciutat, llar de diversos museus (i de vàries creacions de Niemeyer): MAC-USP (Museu de Arte Contemporánea da Universidade de São Paulo), amb una exposició bastant miserable; MAM (Museu de Arte Moderna), sense exposicions en el moment; i Museu Afro Brasil, amb una immensa quantitat de material immensament desorganitzat. La cosa millora quan anem cap al nord de la ciutat al Memorial da América Latina, obra de Niemeyer. Com en totes les seves obres es retroalimenta: no hi ha edifici de Niemeyer sense una exposició sobre Niemeyer. A part val la pena veure l'exposició sobre cultures llatino americanes. I finalment, com a arquitecte, no puc deixar d'ensenyar a mons pares el fantàstic SESC Pompéia, del qual en teniu fotos unes quantes publicacions més enrere.


15 de gener, São Paulo
Últim dia, dissabte, el dia més casolà. Primer mercat de carrer a Mourato Coelho, ben a prop de casa. Després fira d'antiguitats i modernitats a Benedito Calixto. I finalment, per despedir-nos, feijoada al Cortàs, al costat de casa de les meves companyes.

FI. Ha valgut la pena el viatge, i ha valgut la pena ferf-lo amb mons pares. Fins aviat!