la cultura ens farà lliures!

xavi ru em Barcelona

2011-09-02T20:56:00.000+02:00

Ontem, no segundo voo, de Amsterdão para Barcelona, reconheci uma cidade pela janela. Paris. Primeiro foi a inconfundível forma da Ile de St. Loius, com todas suas pontes. Depois vi, bem pequena, a catedral de Nôtre Damme. À direita, num ponto concêntrico de grandes avenidas, o Arc de Triomf. Nesse punto comecei a procurar, até encontrar, a Tour Eiffel. Sonhei em ser brasileiro, descer em Paris. Ser turista brasileiro conhecendo a Europa, de passeio, e depois poder voltar para o Brasil.

Mas depois cheguei a Barcelona. E com amigos assim vai ser mais fácil! Essa não é minha história. Já fui turista espanhol (catalão!) no Brasil, e é para Barcelona para onde eu devo voltar. Finalizou uma etapa e vai começar uma nova, mas trouxe comigo muito do Brasil, e uma parte do meu coraçao ficou lá. Vou ter saudades. E algum dia vou voltar. Até logo, Brasil!

A imagem... lomografia, São Paulo psicodélico!

Machu Picchu

2011-08-10T22:32:00.000+02:00

8 d'agost, Cusco - Aguas Calientes

Dia de trajecte cap al Machu Picchu. El problema és que arribar-hi o és car o és difícil. La qüestió és arribar a Aguas Calientes, o Machu Picchu Pueblo, la població que hi ha just a sota. Desde Cusco hi ha un tren que t'hi porta en poc més de 2h, però és extremadament car i supera el nostre pressupost. Així doncs escollim el camí llarg i econòmic. La via ràpida per arribar al Machu Picchu és a través del Valle Sagrado, però no hi ha carretera. En un principi hauríem volgut fer el camí inca que el travessa, però cal fer la reserva amb tres mesos d'antel·lació, i fa tres mesos no sabíem ni si faríem aquest viatge. Així doncs agafem un autobús popular (que significa que no és exclusiu dels guiris, o gringos) que en 7 hores ens porta a la població de Santa María. En comptes de baixar pel Valle Sagrado entra per una vall paral·lela i fa un ascens per una sinuosa carretera fins a un coll nevat. Des d'allà va baixant, i mentre passen les hores la temperatura puja i ens anem endinsant en la vegetació tropical. A Santa María som molt més avall del Valle Sagrado, i per tant cal pujar fins a arribar a Aguas Calientes. Allà ens agafa un cotxe particular i per un preu miserable ens porta per una precària carretera de terra fins a Santa Teresa, riu amunt, passant pel costat de grans precipicis que val més la pena no mirar. En aquest punt un altre cotxe ens fa el trajecte de 30 min que ens queda fins a una estació hidroelèctrica, i aquí s'acaba la carretera. També és aquí on acaba el tren que ve de Cusco, i només ens queden 1h30 de camí a peu pel costat de la via per poder arribar a Agusa Calientes. De seguida se'ns fa de nit, però la lluna ens ilumina el camí. Caminem pel fons d'una vall ben profunda, i el camí va vorejant una gran muntanya. Com que és de nit no ho sabem, però estem vorejant el Machu Picchu. Finalment arribem al poble, plantem la tenda que hem llogat i anem ben ràpid a sopar, que ja estem afamats. Aguas Calientes és una espècie de ressort turístic on tothom hi està de pas, ple de resturants i allotjaments de tot tipus i nacionalitats, tots molt cars. El poble se situa en una corba al fons d'aquesta profunda vall, emmarcat per grans muntanyes que li fan ombra plenes de vegetació tropical. És un lloc ben extrany, tenint en compte que després d'un llarg dia de viatge semblava que anéssim a un lloc solitari i remot (bé, siguem realistes, ja ens ho temíem, ningú esperava que el Machu Picchu fos solitari i remot, o almenys en aquest segle!).

9 d'agost, Machu Picchu

Ens llevem a les 4h de la matinada, doncs volem veure la muntanya sagrada amb les primeres llums del matí. A les 4h30 ens presenciem a la porta d'entrada que hi ha a la vall, que no obren fins les 5h. Després d'un esgotador ascens escales amunt a les 5h35 som a la porta superior, a uns 2400 m. Arribem dels 10 primers, i darrere nostre la cua es va fent llarga a mida que segueix pujant gent, a peu o en bus, mentre el dia comenca a clarejar i la boira matinal es va enlairant. A les 6h finalment s'obren les portes i podem accedir a les ruines inques. Durant uns instants se'ns congela la respiració, els ulls no donen crèdit a la majestuositat del lloc. Però de seguida deixem enrere les ruines i fem camí cap al cim Machu Picchu, a 2795 m d'alcada, des d'on volem veure com els primers rajos de sol cauen sobre les ruines. Arribem a les 7h, esgotats, però a temps de veure l'espectacle solar. Som els primers en arribar, i poc després arriben dos espanyols més... això explica l'afany colonitzador del espanyols de fa cinc sgles? Ho portem a la sang? Deixem passar l'estona contemplant los ruines des d'aquest punt priviliejat, mirant d'entendre la cultura inca.

Quan van arribar en aquest racó remot del Andes devien alucinar, doncs la naturalesa ha creat tota sola les imatges i els conceptes que adoraven i seguien. Les ruines es situen entre dues grans muntanyes, el Machu Picchu, on som, i el Huayna Picchu, a l'altra banda. Per comencar adoraven les dualitats, i aquestes dues muntanyes de forta personalitat ja els devien cridar l'atenció. A més se situen just al costat d'una altra muntanya solitària, el Putukusi, fent referència als parells i als imparells, altres conceptes venerats pels inques. De fet el conjunt que ells van veure en aquesta zona és de dimensions enormes. Putukusi actua com a eix i centre d'un cercle de muntanyes, el Machu Picchu, el Huayna Picchu i dues muntanyes més, i alhora aquestes són encerclades per un altre cercle d'enormes muntanyes molt més altes. L'entorn és ben especial! De fet hi ha petits temples en cada una d'aquestes muntanyes, però tardaríem molts dies a explorar-los tots.

Però no s'acaben aquí les referències. En les escarpades parets del Huayna Picchu un pot imaginar la cara ferotge d'un puma, les formes més properes recorden un còndor en posició de repòs. Aquestes són les formes que la naturalesa va propiciar, i aquí va comencar el procés de planejament de la ciutat fent referència a altres animals adorats. Des d'on estem, la part dreta de la ciutat representa un llangardaix que s'ha enfilat des de la vall. La part esquerra representa un puma, però no podem percebre aquesta forma, s'hauria de fer des de l'altra banda de la vall.

Finalment baixem cap a les ruines, però encara no dediquem temps a explorar-les, doncs tenim entrada a les 10h per pujar al Huayna Picchu, de 2667 m d'alcada, i amb altres ruines ben a la vora d'enormes precipicis. Des d'aquest punt es té una vista inversemblant de les ruines, però de fet la que és l'eix vertebrador de la ciutat inca. Per comencar, veient el conjunt des d'aquest cant´, tot i saber els grans pendents que hi ha, sembla que sigui completament pla, i de fet, sembla que algú hagi fet un dibuix a la muntanya. Tots els conjunts s'integren en un de sol per representar un còndor volant. El dibuix és fet del revés però la imatge no podria ser més clara i evident. Els inques van trobar en el Machu Picchu el punt culminant de les seves adoracions. Aquest és el còndor que ha sobrevolat el Valle Sagrado fins a arribar al final apoteòsic que és el Machu Picchu.

Baixem, per fi, a explorar les ruines. Un queda ben impressionat de les dimensions del lloc, del domini que van tenir sobre la pedra, i sobretot del domini que van tenir sobre l'astronomia i com van saber-la llegir per poder-ne treure profit en l'agricultura. Finalitza un dia espectacular on cada passa ha estat una nova sorpresa.

A la tornada actualitzaré l'entrada amb les fotos, i veureu com les imatges referides queden ben clares. Un petó a tothom desde Cusco, i ara ja de camí cap a Lima!

des del centre del món

2011-08-06T16:55:00.000+02:00

Inti, Déu del Sol, va encarregar a Manco Capác, primer inca, que trobés el qosq'o, el melic del món, i quan el va trobar allà hi va fundar la ciutat de Cusco. A 3300 m d'alçada va ser esplendorosa capital inca en forma de puma. Amb l'arribada dels espanyols es va convertir en gran capital colonial, una de les més ben conservades. És també capital arqueològica, aquest any es compleixen 100 anys de la descoberta del Machu Picchu. Capital turística de sudamèrica és per molts el punt culminant de qualsevol viatge per aquestes terres. En pocs dies serem a la vall sagrada. Pell de gallina, és difícil contenir i descriure les emocions.

la traca final!

2011-07-26T23:31:00.000+02:00

Fa força temps que us tinc desinformats... i avui que és el meu últim dia a Sao Paulo és un bon moment per posar les coses al seu lloc! Ja fa un temps que em pregunteu: jas has tornat? no tronaves al juliol? és a mitjans d'agost? has pensat en quedar-te? I el més important: què hi fas a Sao Paulo si fa un mes que han acabat les classes?

Doncs bé, aquest mes de juliol la Marta, la María i jo hem estat treballant a l'estudi Andrade Morettin fent un concurs per l'ajuntament de Sao Paulo. Els dos arquitectes són professors d'Escola de Cidade, i com que els ha agradat bastant com treballàvem ens van demanar una col·laboració per a aquest concurs. Tal com ho llegiu: no ens han contractat com a becaris, ens han demanat feina d'arquitectes! Així que tots els plans de viatges pel juliol els vam deixar de banda i ens hem quedat a Sampa fent aquesta feina.

Avui hem entregat aquest projecte després d'un mes de feina. En aquest concurs l'ajuntament proposa 22 zones degradades de la ciutat, i nosaltres n'hem agafat una. Són zones bastant disgregades, i en totes elles hi ha àrees amb favela. El que demanen són projectes de recuperació de les zones més degradades, i sobretot la demolició o reurbanització de les faveles i la conseqüent proposta d'edificis d'habitatges per recol·locar-hi les persones desallotjades. La resta del projecte és lliure, un pot proposar nous equipaments, nou viari, nous transports i fins i tot nova reparcel·lació del sòl.

Després d'aquest temps, fent-ho el millor possible, no sabem si guanyarem, però el que si sabem segur és que hem après molt. Per primera vegada treballem en un projecte real, i els problemes als que ens hem enfrontat són reals. Molt sovint ens hem preguntat què passaria si guanyéssim aquest concurs, doncs per molt que nosaltres no ho creiem possible, els arquitectes que ens han contractat si que ho creuen. Què passaria si es construís? Un no pot parar de preguntar-se si està fent bé la seva feina, si realment està donant el millor, si els resultat d'aquest projecte pot recuperar i dignificar tota aquesta àrea... I hem après que aquestes preguntes no tenen resposta: hi ha massa factors en joc! Però en tot casa, potser de manera innocent al principi, sempre intentat fer el projecte pensant en els que el viuran.

Aquest mes ha estat força extrany: com que ens hem quedat a Sao Paulo som els únics que hem despedit a gairebé tothom. Molts amics han aprofitat per viatjar, però tots tenien el vol de tornada a casa seva desde Sao Paulo, així que tots han passat per casa per despedir-se... I hem aguantat estoicament. I ja els trobem a faltar...!

Seguint amb les preguntes i les respostes: quan torno? El 31 d'agost tinc vol a Barcelona, i arribo l'1 de setembre. Avui, d'aquí a tres hores, tinc un vol a Santa Cruz, Bolivia. Així doncs els mes d'agost el passaré viatjant per Bolivia i Perú amb el Dani, un intercambista que també estava a Escola da Cidade i que també és de Barcelona.

Així doncs aquest és, provablement, l'últim article des del Brasil! Encara hi ha moltes coses per explicar, així que quan torni el blog serà actiu durant una bona temporada, així que espero que no deixeu d'entrar al blog!

Un petonàs a tots els que em seguiu, i fins aviat!

costa verde com meus amigos!

2011-07-17T18:09:00.000+02:00

23 de març, São Paulo

Nerviosisme... avui arriben el Key, l'Eli i la Mar, però nomes recullo la Mar, i al Key i a l'Eli els deixem per demà, que iberia els ha deixat penjats a Madrid.

24 de març, São Paulo

Deixo descansar i dormir a la Mar mentre intento deixar més o menys tancat el treball de la uni que tenim entre mans... deixo penjades les companyes uns dies, però la veritat es que els resultats fins al moment son bastant satisfactoris. Quan la Mar es lleva anem al parc de Luz, on hi ha l'antiga estació de tren, i a la Pinacoteca do Estado, que per variar esta mig tancada, però almenys tenen alguna bona exposició, com la de Rotchenko. Finalment anem a recollir al Key i a l'Eli. M'omple d'alegria tenir aquesta gent que estimo tant a prop! Fem sopar català amb els embotits que mons pares m'envien a través d'ells, i ells se sorprenen d'aquesta casa on no para d'entrar gent sense picar a la porta.

25 de març, São Paulo

Amb un dia menys, turisme exprés per la ciutat. Paulista, Oscar Freire, Augusta. I després el centre, la ruta que ja he fet mil vegades però sempre tant sorprenent, plena de contrastos. COPAN, República, Anhangabau, São Bento, Sé, Liberdade. Al vespre, per fer temps i recuperar energies fem una cerveseta al Centro de Amigos do MAM (no penseu malament, MAM no es una associacio d'alcohòlics, es el Museu da Arte Moderna, amb la qual cosa estàvem en un lloc bohemi. Finalment festa a la uni, com sempre una bona festa, i crec que una bona manera de fer turisme pels meus amics, lluny dels recorreguts nocturns mes gringos (gringo = guiri).

26 de març, Ilhabela

Dia de carretera. Esmorzem al COPAN i anem fent camí en un cotxe sense aire condicionat ni direcció assistida. Costa sortit de São Paulo, i sort que es el Key qui porta el cotxe. Arribem a Ilhabela i se'ns fa de nit. Resulta ser tot molt car, i acabem en un càmping que per no tenir no té ni cuina.

27 de març, Ilhabela

Agafem el cotxe i anem cap a la platja de Jabaquara. Els borrachudos (llegir la ch com si fos x, els borrachudos són una especie molt resistent i emprenyadora de mosquits) ens xuclen la sang, però l'entorn val la pena. Dinem tard al petit centre històric i deixem que el dia vagi passant.

28 de març, Ilhabela – Ubatuba

Ens decidim a anar a la platja de Castelhanos a peu, però el camí es ben llarg i ens fallen les energies, així que acabem fent un banyet ens unes cachoeires. Durant la tarda Ilhabela ja té ben poc per oferir, així que agafem un cop més el cotxe direcció Ubatuba. Allà comencem a trobar opcions més econòmiques... i amb piscina!

29 de març, Ubatuba

Anem cap al nord en busca d'alguna platja deserta. Fa mal dia i no ens posarem morenos, però l'espectacle és delirant: la platja completament buida per nosaltres sols, la muntanya i la vegetació que cauen en picat cap al mar, i enormes núvols de tempesta que acaben descarregant sobre nostre. Un cop secs visitem el poble, que resulta ser una localitat d'estiueig semi abandonada ara que no és temporada alta.

30 de març, Ubatuba

Ens sumem a un tour que ens porta en barca a una platja deserta, i passem el dia allà, oblidant preocupacions. Aquest estil de vida es molt sa! Al vespre emprenem el camí cap a Paraty.

31 de març, Paraty

Contractem un altre vaixell, aquest amb ruta per la costa que ens porta cap a paradisíeques platges i illes privades, o a l'inversa o a la vegada. Ens sentim com si fóssim uns joves aburgesats en un anunci d'estiu d Estrella Damm (millor els hauria anat si ens haguessin triat), però aquests tours son del més normal i força assequibles. Tornem cap al hostel i de nit fem unes caipirinhes pel fantàstic centre històric, el principal atractiu de Paraty.

1 d'abril, Paraty – Rio de Janeiro

Al matí anem a la cachoeira do Toboga. Després d'observar-la per totes bandes i decidir que no es perillós el Key i jo ens deixem caure lliscant per la roca com si fos un tobogan. Després fem turisme pel centre històric, un dels centres colonials més interessants i més ben conservats del Brasil. Ens despedim de Paraty i conduim fins a Rio de Janeiro. Allà ens trobem amb el Vinicius, un amic brasiler que vam conèixer quan estava vivint a Barcelona. Ens instal·lem a l'apartament i caiem morts al llit.

2 d'abril, Rio de Janeiro

El Vini esta organitzant sortides turístiques per Rio i pels voltants, així que ens regala un dels seus tours. Ha nascut per a això, no només és un amic encantador, també es un guia atent i amb molt coneixement, i per completar-ho també es un bon fotògraf. Convençuts? Si us passeu per Rio feu un cop d ull a la seva web. Ens prepara un circuit per la naturalesa lluny de les rutes més turístiques. Estem enmig de la selva però no hem sortit de Rio, és el parc natural dins d'una ciutat més gran del món. La primera parada és a la Pedra Bonita, des d'on gaudim d'una panoràmica vista de la ciutat. Fem un camí força fàcil entre la naturalesa i arribem a un lloc molt més tranquil i ben conservat que el Cristo Redentor o el Pão de Açúcar, dos altres miradors massa explotats de la ciutat. Seguim ruta pel parc i parem en una petita cachoeira amagada en un forat sota la roca, on es crea un fantàstic joc d'ombres i raigs de llum reflectits en l'aigua. Sortim del parc per anar cap a la zona Sud de la ciutat, mes enllà de platja d'Ipanema, en una llacuna anomenada la Venècia carioca. Dinem a bon preu en un restaurant a la vora de l'aigua envoltats de cases de luxe. Amb la panxa plena agafem el cotxe de nou per seguir encara més al sud, passant entre una platja llarguíssima i una reserva natural on per sort no han deixat construir. Finalment arribem a una platja de surfistes envoltada de penyasegats per tots costats. Ens endinsem al mar, passem una mica de por per la força de l'aigua i a la sorra recuperem forces amb una aigua de coco.

3 d'abril... en endavant

I fins aquí arriba la meva memòria. Intentava continuar el text tres mesos després del viatge, però no tinc suficient memòria per seguir amb tant detall com fins ara, ni tant temps per dedicar-hi com hi dedicava abans. Aquests diaris de viatge... o els faig al moment o no hi ha manera! El cas és que va ser un plaer tenir al Key, l'Eli i la Mar amb mi coneixent part d'aquest país tant increible!

Fotos... aquesta vegada no hi ha fotos. A l'abril, unes setmanes després de marxessin cap a Barcelona, vam fer una escapada de cap de setmana a la platja. L'última nit a la casa van entrar a robar a la casa on dormíem, i entre d'altres coses es van emportar el meu ordinador i la meva càmera de fotos... vam tenir sort, ningú es va despertar, no volem saber com hauria estat trobar-se cara a cara amb els lladres. De la majoria de coses en tenia còpia de seguretat, així que el desastre "només" ha estat econòmic.

En realitat les fotos del viatge s'han salvat, les tenen el Key, l'Eli i la Mar, així que potser quan torni edito l'entrada per deixar constància gràfica del viatge.

A partir d'ara... tinc intenció de seguir amb el bloc, però crec que abans de tornar només hi haurà un parell d'entrades més al bloc... a veure què surt! Fins aviat!

Amazònia e São Luis

2011-05-04T17:32:00.000+02:00

8 de febrer, São Paulo - Brasília - Boa Vista - Manaus

Ens llevem a les 4h del matí. Tenim vol a Manaus a les 8. Anem tard, ens deixem la tenda d'acampada a cada... No sabem si arribem a temps al vol, i a sobre ens diuen que no som a la llista. Després d'uns minuts de patiment tot es soluciona, i tant córrer som els primers en entrar a l'avió. Parem a Brasília per fer escala per canviar d'avió, i això ens dóna la oportunitat de veure la capital futurista desde l'aire (amb una visita a google earth us fareu a la idea de l'espectacularitat del pla urbanístic). Sembla que el viatge no vulgui començar: ja en el segon avió, arribant a Manaus, hi ha tal tempesta sobre la ciutat que és impossible aterrar-hi, de manera que ens porten a l'aeroport més proper, que resulta estar a 800 km cap al nord, a Boa Vista, capital d'uns els estats més remots del Brasil, a tocar de la Guaiana anglesa i de Veneçuela. Som a l'Amazònia, però més aviat sembla que sobrevolem algun lloc de l'Àfrica. De fet els carrers polsegosos en una ciutat amb només dos eixos viaris asfaltats, les cases atrotinades en vastos terrenys mig abandonats, petites botigues familiars, em recorden molt Maun, a Botswana. M'entra una gran curiositat per conèixer aquest lloc extrany on mai m'havia plantejat anar, però em conformo en viatjar-hi mentalment, doncs ja tenim permís per anar a Manaus.

Un cop toquem de peus a terra, per fi, fem un petit canvi de plans. Els vaixell que teníem pensat agafar per anar de Manaus a Belem ens ensenyarà l'Amazones (el riu) però no l'Amazònia (la selva), així que decidim passer tres dies salvatges a la selva. Fem a corre-cuita algunes compres per la supervivència dels propers dies i, per fi, arriba la nit i podem descansar. Per primera vegada a les nostres vides dormim la nit sencera en una rede (hamaca), cosa que no sabem si serà fàcil. I l'excepcional del cas que no paguem ni hostel ni res, ho fem en un vaixell aparcat al port, amb altres treballadors del port.

9 de febrer, Manaus - selva amazònica
Descansem ben poc: no acabem d'estar gaire còmodes en les redes i cal llevar-se d'hora per endinsar-se a la selva. Deixem els trastos que hem portat per 15 dies i fem petites motxilles amb l'indispensable per tres dies a la selva: una muda, tot tipus de medicaments i les tres càmeres que m'acompanyen en totes els viatges (la digital Lumix LX3, l'analògica de mig format Holga i la panoràmica Spinner 360º). L'aventura comença amb el Marcelo, el nostre guia, amb una gran varietat de transports: un taxi ens treu de Manaus per dur-nos en un petit port. Allà agafem una barca-taxi amb la que baixem pel Rio Negro fins a l'encontre amb l'Amazones, el travessa, i ens deixa en un petit poblet de l'altra banda. Allà ens espera una furgo que ens porta fins a un petit riu que uns quant quilòmetres més avall s'uneix amb l'Amazones. Aquí se'ns uneix el João, el segon guia, i en una canoa motoritzada ens endinsem cap a la selva. A mig camí parem a casa seva, on la seva amable família ens prepara un dinar excel·lent. Després de dinar tornem a agafar la barca, però quan som a punt d'arribar ens sorprèn una tempesta que fàcilment faria volcar la barca, així que parem en una botiga flotant que hi ha en una de les ribes, que sembla que hagi aparegut del no res. Finalment arribem al que serà el nostre campament, que bàsicament consisteix en una petita clariana amb una simple estructura de troncs lligats amb corda on pengem les nostres redes. En João, que fa 40 anys que és guia, ens prepara un sopar exquisit. Segona nit amb rede, i ja li anem trobant el punt. Confiem en que els guies estiguin a l'aguai de jaguars i altres felins, i en que als amosquits no els agradi massa la nostra sang.

10 de febrer, selva amazònica
Ens despertem al mig de la selva, amb la nostra rede, una mica de menjar, els dos guies i lesb seves "facas" (faca = ganivet). Ens endinsem entre la vegetació per camins que nosaltres no som capaços de veure, seguint senyals per nosaltres invisibles. Tot ens smebla igual en totes direccions, i quan perdem el camí el retrobem a cops de faca. Ens ensenyen els secrets de la selva: plantes medicinals, verinoses o alucinògenes, arbres que actuen com a telèfons amzònics, seguim rastres d'animals, ens pengem i pendulem en lianes, emprenyem taràntules en els seus caus, escoltem i aprenem a identificar els cants de molts diversos ocells. Quan tornem al campament base, molt més ràpid del que la densitat de la vegetació ens permetia imatginar, anem a pescar el sopar. L'equip ibèric, nosaltres, format per 4 espanyols i 1 portuguès, perd estrepitosament contra l'equip amazònic, format únicament pel Marcelo: 2 vs 15 piranhes pescades. De seguida que es fa denit anem a la caça del jacaré (caiman). En principi hauria de ser el nostre sopar, però com que ja tenim les piranhes i sembla que a alguns els fa massa pena liquidar-lo ens limitem a robar-li 5 minuts del seu temps per observar-lo de prop i poder-lo tocar. Sense patiment es presta a fer-se algunes fotos amb nosaltres.

11 de febrer, Amazones
Ens despertem ben d'hora, amb bastanta mandra, doncs ja ens hem acostumat a dormir en rede i ja no ens preocupa la presència de jaguars, pumes o panteres. Ens preocupen una mica més els crits dels macacos aulladores, als que no arribem a veure. Els crits, atroços, esgarrifants, els fa un sol d'ells, el mascle protector dle grup. Fem tant ràpid com els mitjans ens permeten el primer trajecte: canoa, despedim el João, furgo, taxi acuàtic, taxi terrestre, despedim el Marcelo, i ens embarquem al vaixell que durant cinc dies anirà baixant per l'Amazones fins deixar-nos a Belem, a la desembocadura.

Durant cinc dies dormirem en rede en un vaixell amb unes 300 persones més, i les nostres activitats consistiran en dormir, menjar i llegir, tres verbs força sedentaris que queden lluny de qualsevol dieta. Perà viat ens desesperem. Crèiem que el menjar estava inclòs, però sembla que això s'ha deixat de fer. El vaixell farà 7 parades, tant curtes que fins al tercer dia no ens deixaran baixar per comprar menjar, així que ens plantegem la dieta de no ingerir i no cremar (el menjar del vaixell és car i dolent). Quan la gana ens fa acabar amb les últimes galetes i peces de fruita ens veiem salvats: als llocs on parem ens venen menjar a través de les finestres, i finalment descobrim que ens podrem alimentar de forma econòmica i digna. Durant la nit ens posem a prova: un cop més amb rede, però aquesta vegada amb l'enrenou de gent que ronca o es queixa, tapat pel soroll dels motors del vaixell i el grinyol de les redes de pendulen, l'aire acondicionat en funció "polar" i els llums en posició "enlluernament".

12 de febrer, Amazones
Dia dedicat a la lectura i a descobrir les múltiples posicions en les que es pot estar en una rede. El paisatge no canvia: aigua marró clar, selva impenetrable a banda i banda, i les ribes que poc a poc es van allunyant. Que els relleus topogràfics siguin inexistents a l'horitzó fa que aquest sigui el cel més bast, més extens, més immens que he vist mai. Assistim al seu infinit espectacle blau, de creacions increibles de núvols, de mudances de colors, de tempestes nocturnes en la llunyania, d'inoblidables albes i postes de sol.

13 de febrer, Amazones - Santarem
L'única parada en tot el trajecte en la que ens deixen baixar i resulta que hi arribem a les 3h del matí. Ens llevem a les 5h, i no ens costa gaire, doncs fa estona que hi ha llum i molt de moviment. Santarem a les 6h30 del matí té molta més activitat de la que hauríem pogut imaginar: el mercat ja és obert, podem esmorzar en una padaria, i podem comprar provisions al supermercat pels propers 3 dies. Tornem al vaixell. En aquest trajecte hi ha tot tipus de gent: turistes com nosaltres (ens relacionem bastant amb dos italianes i dos aragonesos), brasilers que per primera vegada van a l'amazònia, gent que viu a la zona i no un altre sistema per deplaçar-se, gent que es mou per negocis i es vol estalviar l'avió... Les ribes del riu segueixen allunyant-se cada vegada més, però encara no desapareixen darrere l'horitzó, i el cel segueix amb el seu particular espectacle.

14 de febrer, Amazones
El paisatge no és tant monòton com pensàvem. Quan ens llevem les ribes són ben a prop, atravessem una zona on el riu es transforma en un seguit d'illes i canals que anem navegant. Les illes són poblades per caboclos (els descendents de la mescla entre indis i blancs). Aquí no existeixen les carreteres, es desplacen en canoa per l'aigua i, fins i tot els més petits, 5 anys, tenen la seva pròpia canoa. Aquí deuen aprendre a navegar abans que a caminar. La gent tira menjar a l'aigua, bàsicament producte empaquetats que a la selva són impossibles de trobar, tipus carmels, pastissets industrials, bosses de patates... Els nens caboclo fan limpossible per enganxar-se al nostre vaixell, durant uns quants centenars de metres, mentre les seves canoes es balancegen perillosament per la velocitat, intenten vendre fruites per nosaltres desconegudes collides a la selva amazònica. Impera l'intercanvi, doncs aquí els diners tampoc deuen servir de gaire cosa. En una de les parades curtes del vaixell baixen, amb el permís del capità, un grup de 5 persones per comprar menjar. Però el vaixell es posa en marxa i no els espera, els deixen a la seva sort... hagués estat fàcil esperar només un minut més, però més tard algú ens explica que els ofereixen anar a buscar-los epr una suma astronòmica. No tenen cap altre opció! Queda ben clar que els responsables d'aquest vaixell són uns mercenaris!

15 de febrer, Belem
A mig matí arribem finalment a Belem. Les ribes tornen a ser ben allunyades. El dia es presenta gris i plujós, Belem és una taca borrosa de gran gratacels a la vora del riu, amb un port amb l'activitat d'una gran metròpoli. Despedim les amigues italianes i anem amb els de Zaragoza a buscar hostel. Cal enfocar la resta del viatge: en principi volem anar a lençois maranhenses, a prop de São Luis, que és on tenim l'avió de tornada. És una zona desèrtica amb dunes de sorra, però el més especial és que després de l'època de pluges les zones baixes s'inunden creant un paisatge espectacular. Però visitar aquesta zona és ben car, i ja ens ha costat prou visitar l'amazònia, i a més a més en aquesta època no hi ha aigua, així que decidim canviar els nostres objectius. Tenim més sort amb les activitats culturals: és l'aniversari del teatre de la ciutat, i assistim gratuitament a una espècie de batalla entre dues soprano.

16 de febrer, Belem
Dediquem el dia a fer turisme per la ciutat. Belem és una ciutat ben activa, carrers plens de gent i un enorme mercat al port. Allà trobem tot tipus de fruites tropicals, peix, artesania, espècies, beuratges miraculosos... A la riba trobem zones ben conservades amb vegetació exhuberant, i visitem el zoobotànic, museu d'animals salvatges tancats en gàbies. A la nit decidim sortir de festa i conèixer la vida nocturna de la ciutat.

17 de febrer, Belem - o el dia perdut
No dormim més de 30 min. Ens llevem a les 4h, ja que ens hem proposat arribar a São Luiz fent auto-stop. A les 5h30 arribem a una benzinera a les afores de la ciutat, on esperem que algun camió ens reculli. Ens hi estem fins les 14h, quan alguns desistim i decidim que anar en bus és una bona opció. Surt a les 19h, així que ens dirigim a l'estació d'autobusos on, per variar, ens tornem a trobar els aragonesos: seguirem viatjant junts uns dies més!

18 de febrer, São Luiz
Arribem a São Luis, capital de l'estat de Maranhão. No hem descansat gaire i ens posem a buscar hostel. Anem al port, on la marea baixa n'ha anulat la utilitat. Som en una illa de l'Amazones, però som tant a prop de l'oceà que tota la desembocadura del riu es veu afectada per la marea. Mentre aquesta torna a pujar cau una bona tempesta tropical, i fa l'efecte que sigui aquesta la que poc a poc omple l'aigua dle port, que de seguida recupera l'activitat normal. De nit, un cop més, festa amb un dels aragonesos, amb qui ja anem fent pinya.

19 de febrer, São Luiz
Amb tant cansament acumulat. Ens passem el dia passejant i no fent res pel centre de la ciutat, ben conservat, colonial, força turística, però força autèntic. I de nit la ciutat ens regala el Carnaval, en majúscula! Ens trobem enmig de comparses de percussionistes tots disfressats iguals. Hem tingut sort, és una prèvia del carnaval que resulta que a São Luiz és molt més important que el propi carnaval.

20 de febrer, São Luiz - Raposa
Agafem un autobús de linia cap a Raposa, un humil poblet de pescadors a una hora de camí, ja a la vora de l'oceá. És una prèvia del que podríem veure als lençois maranhenses. Entre el mar i les dunes la meitat del poble s'aixeca sobre pilars de fusta per protegir-se de les marees. El paisatge és un dels més espectaculars que hem vist fins ara en aquest país, ens deixa bocabadats, i cada passa és un nou descobriment. En un dels extrems del poble s'hi extén una zona de dunes. Per arribar-hi atravessem un gran riu a peu intentant lluitar contra el corrent d'aigua. Ja a l'altra banda prenem el sol i descansem una mica. Quan pugem les dunes a l'altre banda i veiem l'oceà, però lluny, molt lluny. Entre ell i nosaltres hi ha una gran planície de sorra d'uns quants centenars de metres amb petits llacs d'aigua salada molt escalfats pel sol. Deixem passar el temps en aquest lloc increible, i ens fem amics d'un grup de nenes del poble. Volen ser metges, veterinàries, perruqueres. Ens pregunten si som rics, i els diem que no, tot i que pensant-ho bé, si ens comparem amb elles segurament ho siguem. Per altra banda no passen gana ni es troben en una situació extrema. Es pregunten què hi fem uns estrangers en un lloc com Raposa. Elles sempre han viscut allà, no coneixen altra cosa. Es nota que són felices i no sembla que els falti de res. I això dóna bastant per pensar: aquí tots són iguals, les diferències són mínimes. Hi ha molt pobresa, però la gent hi viu bé. En canvi és d'aquí, del nordest del Brasil, d'on surten tots els immigrants que van a São Paulo buscant un vida com la de les sèries de televisió, i acaben vivint en faveles, en condicions lamentables, en una misèria molt més profunda que la del lloc on vénen. S'assembla massa a la immigració de magrebins o africans en general cap al sud d'Europa. Al nostre voltant és tot tant pla que de seguida que comença a pujar la marea cobreix tots els centenars de metres que ens separaven del mar. Com que l'humà encara no s'alimenta del paisatge decidim que és hora d'anar a dinar-sopar. Aquesta vegada, amb la marea pujnat, ens costa molt més atravessar el riu, i en algun punt ens enfonsem en la sorra fins als genolls. Completament molls i amb les nostres pertinences miraculosament seques ens regalem un bon tiberi de peix en un lloc ben casolà. De tornada a São Luiz seguim de carnaval. Avui anem cap a un barri molt més marginal, on resulta ser molt més autèntic.

21 de febrer, São Luiz
Últim dia. Finalment ens dediquem al turisme i consumisme pel centre, acabem deixant caure una cervesa darrere l'altre amb els dos aragonesos. Qui sap si ens buscarem la pista quan siguem un altre cop a Espanya, així que intercanviem contactes. De nit emprenem, no sense entrebancs, els viatge de tornada en avió.

reflexions finals
Després de 3 mesos d'haver fet aquest viatge per fi tinc temps per escriure'l al bloc. I encara ara se'm posa la pell de gallina pensant en tot el que vam veure. Serà dels que quedaran marcats a la memòria per sempre!

Rio de Janeiro e Ilha Grande

2011-03-21T01:55:00.000+01:00

Aquesta vegada ens barregem força gent per viatjar... La Maria, la Marta i jo; tres amigues de Logroño, Zaragoza i Barcelona que les han vingut a veure, el nostre company de pis portuguès, i un amic francès... l'únic que no pertany a la secta dels arquitectes.

24 de gener, Rio de Janeiro
Llevar-se a les 4h i a continuació fer 6h de bus per arribar, un cop més, a Rio de Janeiro. Repeteixo destí, però la ciutat té molt per oferir. Estem cansats, així que fem dia de platja. Primer Copacabana, i després Ipanema. Molt més bonica però amb l'aigua gelada! I la posta de sol... que fins i tot rep aplaudiments. Així doncs hi ha llocs en el món on el sol és aplaudit quan cada dia acaba el seu trajecte!

25 de gener, Rio - Niteroi
Dia de visita pels llocs més turístics de la ciutat per als que no hi han estat... així que jo vaig pel meu compte a Niteroi, ciutat dormitori a l'altre banda de la bahia on es troba Rio de Janeiro. Niteroi és Niemeyer. I el MAC es converteix en el millor dels continents de l'arquitecte amb un dels pitjors continguts (entre els quals hi ha, òbviament, una exposició de fotografies d'edificis del propi arquitecte). De tornada quedo amb el Vini, brasiler que vam conèixer quan ell vivia a Barcelona. Practiquem portuguès i espanyol, passem el temps a Ipanema i anem a un concert d'un grup brasiler, Barão Vermelho. És fantàstic trobar cares conegudes tant lluny de casa!

26 de gener, Ilha Grande
Matí frenètic, bus, taxi, autocar, vaixell i, finalment, el paradís... del consum. Abrão, la principal població de Ilha Grande, és botigues, restaurants, agències de viatges.
27 de gener, Ilha Grande
Trilha (camí) cap a Lopes Mendes. Mai he suat tant! La calor i la humitat del tròpic ens ofeguen, però almenys ens trobem a l'ombra de la selva atlàntica. Deixem pes i motxilles a Palmas, platja semideserta amb un parell de càmpings on dormirem, i seguim el camí. Lopes Mendes és una platja llarguíssima, i a l'aigua mai t'hi acabes d'enfonsar. Ben a prop anem a la platja de Santo Domingo, més petita i més bucòlica. Cada platja és un paradís, no existeixen les platges lletges!

28 de gener, Ilha Grande
Veiem sortir el sol i fem trilha de tornada a Abrão, i trilha d'anada a Dois Rios, el camí més llarg. A mig camí recuperem energies en unes piscines naturals al costat d'un riu. I finalment, esgotats, arribem a Dois Rios. I és la millor, entre dos rius, selva exuberant, morros, aigua cristallina. Desgraciadament no podrem seguir per les platges del sud de l'illa, que són les millors, doncs hi ha camins tancats pels efectes de la pluja, així que emprenem el camí de tornada i dormim a mig camí.

29 de gener, Ilha Grande
Tornem a tornar a Abrão... i agafem un vaixell que ens durà al nord de l'illa, Lagoa Azul, explosió de colors entre peixos i corals. Aquí el grup es divideix, uns tornaran cap Abrão en el vaixell, els altre farem el camí a peu. Dormim a Saco do Céu, petit poble de pescadors on el turisme i explotació de l'illa no hi han arribat.

30 de gener, Ilha Grande
Seguim el camí i ens desespera el que trobem per les platges del nord. Estan completament atacades pel turisme, i com més a prop som d'Abrão més brut i més aglomeracions trobem. Sort que aquí no s'hi poden construir els hotels que es construeixen a la costa d'Espanya...! Passegem entre les ruines dels que havien ocupat l'illa en altres èpoques i ens retrobem amb la resta del grup. Passem l'última nit a Abrão, ben lluny de les platges paradisíaques que l'illa ens ha regalat.

Aquí us deixo la resta de fotos del viatge: Niteroi, platges i més platges.

carnaval do Brasil!

2011-03-10T21:36:00.000+01:00

Ni Rio de Janeiro, ni Salvador, ni Recife, ni tan sols São Luis do Paraitinga. Ni grans comparses ni disfresses espectaculars. Res d'allò que un més s'espera quan li parlen dels carnavals de Brasil, i tot i això, hem viscut uns carnavals irrepetibles i incomparables amb la nostra manera de cel·lebrar el carnaval. Les ciutats es paralitzen, el país es posa en pausa. I durant 5 dies cel·lebrem carnavals!

En realitat no hem vist res de l'altre món... Hem seguit blocos pels carrers amunt i avall, cantant tornades populars, amb gent de totes les edats (i colors, en un país com aquest no cal dir-ho!), amb tothom bolcat al carrer. No és res que no haguem vist en les festes majors de qualsevol poble de Catalunya, no?

Així doncs el que ha estat realment sorprenent és la manera de cel·lebrar-ho. Que tot el país, TOT, cel·lebri la mateixa festa amb el mateix entusiasme és el que la fa incomparable, és quelcom que no he vist ni a Catalunya ni a cap altre lloc. Quan algú et diu que el Carnaval "es porta a dins" ho trobes exagerat, però quan el veus realment t'ho acabes creient. A partir de les dues del migdia tothom surt al carrer. Cada ciutat, cada barri, cada comunitat té la seva festa, el seu bloco. Només a São Paulo hi ha més de 50 blocos simultanis arreu de la ciutat.

Un bloco és com una comparsa. És un grup que pot anar de 5 músics a tots els que puguis imaginar, moltes vegades només percussionistes, que es passeja amunt i avall pels carrers d'un barri mentre la gent els va seguint. A vegades disfressats i a vegades no. I durant 5 dies seguits, de les 14h fina a altes hores de la matinada (les 5h, les 6h...) tens algun bloco per seguir.

Per primera vegada per als nostres ulls São Paulo s'ha convertit en una ciutat per a les persones, els cotxes s'han fet enrere, la gent consumeix tranquilament al carrer. Tant debò s'atrevissin a envair la ciutat d'aquesta manera molt més sovint!

I de fet al Brasil hi ha dos carnavals, el de sambòdrom i el de carrer. I el que la gent vol i reclama és el carnaval de carrer, el que es viu, no el que es veu, com al sambòdrom. Nosaltres, perquè era ben a prop de casa, i perquè l'organitzaven amics nostres, vam anar sovint al bloco Vai Quem Qué (hi va qui vol), que seria el bloco de tots, tal i com diu la tornada més cantada:

Vai, vai, vai,

vai quem quer,

Entra bicha, entra homem,

Entra véia, entra mulher!

Brasil com meus pais

2011-02-26T18:57:00.000+01:00

25 de desembre, São Paulo

Amb 8h de retard arriben, per fi, mons pares. Travessem la ciutat en taxi i em pregunto què és el que pensa algú quan veu per primera vegada aquesta gran metròpoli. S'instal·len a casa i fem sessió de regals... vaig fer bé de no comprar l'últim llibre de Paul Auster quan érem a Argentina. Durant el viatge m'acompanyarà Unos días en Brasil, de Bioy Casares, perfecte quan has vist les ciutats de Buenos Aires, São Paulo, Rio de Janeiro i Brasília. A més m'arriben un parell més de regals de gent de Barcelona que ben poc m'esperava! Nadal calorós, gaudeixo del torró de Casa Gispert. Mentre es va fent de nit donem una volta pel meu barri, Vila Madalena.

26 de desembre, São Paulo
Començo a ensenyar-los la ciutat. Comencem pel centre, entre les zones més degradades. El parc de Luz, esplèndid entre tant formigó; les estacions de tren, relíquies històriques en un lloc on gairebé no es conserva patrimoni; la Pinacoteca, refugi artístic en una fantàstica intervenció de Mendes da Rocha; República i els moradores de rua (vagabunds); la uni, tancada per vacances... dies de Nadal, tot és tancat i hi ha poca gent al carrer, la ciutat sembla encara més gris i lúgubre. Pugem a l'edifici Itália per veure la ciutat des de l'aire, i veiem com es comencen a formar les típiques tempestes d'estiu. Tot i la pluja encara tenim temps de visitar el Mercado Municipal, que abasteix la ciutat de tot tipus d'aliments, i el cementiri de Consolação, al centre de la ciutat, entre gratacels.

27 de desembre, São Paulo
Seguim de visita per São Paulo, però deixant el més turístic per la tornada. Descobreixo un nou barri, Bela Vista, o Bixiga, el barri italià. Restaurants italians (obvi?), casetes de colors, antiquaris i gent d'una classe social uniformement baixa. Ben a prop, en una zona ja més adinerada, entre clíniques i condomínios (edficis d'habitatges) trobem les cases de Vila Itororó, un parèntesi de misèria i decadència, antigues cases construïdes als anys 20 que ara no són més que un ghetto i un dels llocs més descuidats de la ciutat. Si São Paulo és un univers paral·lel al Brasil, Vila Itororó és un univers paral·lel a São Paulo. Seguim caminant cap a Liberdade, el barri japonès. El nom no és en va, a part dels restaurants els carrers també són plens de gent amb les faccions orientals i les infinites combinacions inimaginables de japonesos amb tots els tipus de tons de pell. De nit, a ritme brasiler, que no s'atabali ningú, agafem avió cap a Iguaçú.

28 de desembre, Iguaçú
Comencem pel cantó de Brasil. Sembla que entrem en un gran parc temàtic, i un espera trobar d'un moment a l'altre la cua del Tutuki Splash. Les cascades són realment espectaculars, però crec que als costat de les Victoria Falls es queden una mica curtes. Agafem el que hauria de ser un agradable passeig en barca... que en realitat es converteix en una aventura en llanxa riu amunt a través dels ràpids que ens col·loca literalment sota de les cascades. Acabem xops i no deixa de ser una turistada, però és molt millor que el Tutuki Splash. Per la tarda ens passegem per la ciutat, que sembla deserta i abandonada.

29 de desembre, Iguazú
Un altre parc temàtic, aquesta vegada amb trenet inclòs. En aquest cantó hi ha més aigua, la veus més a prop, hi ha més camins per fer... de llarg és millor el cantó argentí de les cascades, i encara falta arribar a la Garganta del Diablo, final apoteòsic i extrasensorial: orgasme d'aigua, llum i so. Fem un altre passeig en barca, aquest cop tranquil de debò.

30 de desembre, Foz do Iguaçu
Ens sobra un dia i ens dirigim a la pres de Itaipu, la més gran del món abans de que es construís la de les Tres Gorges a la Xina. És admirable en mida, enginyeria, responsabilitat ecològica i social, i també en entesa política (és 50% brasilera i 50% paraguaya). Però evidentment ningú ens explica tot el que es van carregar. Com a dades a tenir en compte: el 7% de la producció de l'energia elèctrica de la central abasteix el 90% de les necessitats del Paraguay, l'altre 93% de producció abasteix el 20% de les necessitats del Brasil. Com que ens segueix sobrant temps abans d'agafar un avió cap a Rio ens dirigim a Ciudad del Este, al Paraguay, paradís Duty Free per a argentins i brasilers. Caos absolut, es converteix amb els primer contacte amb la Sud Amèrica realment pobre.

31 de desembre de 2010, Rio de Janeiro
Comencem el dia amb la ciutat sota els peus des del Pão de Açucar. Platges, gratacels, faveles, morros... La cidade maravilhosa és molt fotogènica. Passegem pel centre, decadent, però amb història. Aquí no s'ho han carregat tot com a SP! El centre és una estranya barreja de botigues massificades, edificis colonials, barrocs i contemporanis, executius i vagabunds. Des del darrere de la brutalista catedral metropolitana ens enfilem pels Arcos de Lapa en un tramvia d'acudit cap al barri bohemi de Santa Teresa. Restaurants i botigues alternatius tots concentrats en un mateix carrer, i millor no sortir-ne, diuen que en pots tornar amb les butxaques buides... Es va fent de nit, s'acosta el canvi d'any, així que anem cap a l'hotel per vestir-nos de blanc com els altres 2 milions de persones que hi ha a Copacabana.

1 de gener de 2011, Rio de Janeiro
Ni campanades ni raïm, no tenim massa clar quan comença exactament l'any... Quan comença a ploure xampany i comencen els focs artificials deduïm que ja som al 2011! Entre els dos milions de persones de blanc (tot s'hi val: tota la indumentària blanca o bé només en banyador... al cap i a la fi això és Rio, qui vol més roba?!) aconsegueixo trobar-me amb mexicans i colombians de la uni. Compartim nit i pinga (cachaça barata) per última vegada, doncs en menys d'una setmana tenen bitllet de tornada a Bogotá.
Surt el sol i seguim de turisme. Ens enfilem al Corcovado sota la càlida abraçada del Cristo Redentor. La ciutat és mig tapada pels núvols i tot i així segueix sent la més fotogènica. Més tard recorrem Ipanema i Copacabana, espectacle de carns femenines i masculines, de biquinis de fil dental... Nit calorosa, gaudim de l'espectacle de llum de l'arbre de Nadal que han col·locat a la Lagoa Rodrigo Freitas, llac natural d'aigua dolça just al darrere de Ipanema.

2 de gener, Rio de Janeiro
Seguim la familiar tradició de no deixar Museu d'Art Contemporani sense visitar, i ens passem pel MAM de Rio; petit edifici d'arquitectura brutalista que ens descobreix algun artista brasiler interessant. Sota el Pão de Açucar descobrim Urca, barri al peu de la muntanya, a la vora del mar, lluny del tràfec viari entre gratacels i dels tursites, i ben acollidor. Marxem de Rio amb ganes de més... Direcció a Manaus l'avió va tard, per variar. De nit, un cop a Manaus, una barca ens porta a un lodge enmig de la selva.

3 de gener, Amazònia
Ens despertem enmig d'una vegetació exuberant envoltats dels sorolls de la selva. Instructiva caminada matinal per la selva: no veiem animals, és ben difícil entre tanta vegetació, però aprenem quines plantes ens trauran la set, o ens alimentaran, o ens protegiran de la pluja o ens mataran. Visitem una comunitat de micos semi-salvatges (havien estat malalts i ara els han retornat al seu hàbitat) i a indígenes semi-salvatges (han estat trets del seu hàbitat per ballar alguna dansa de mala gana, tot guanyant alguns diners més dels que els dóna l'agricultura. TURISTADA!). De nit anem a la caça de jacarés (caimans). La barca es queda sense motor, i mentre un guia es llença a l'aigua per desencallar-la de la foscor l'altre segueix a la recerca del jacaré. Només en veiem els ulls, però sembla que ningú de la barca té gaires ganes de veure'ls sencers vistes les circumstàncies en les que ens trobem. Evidentment som "rescatats" per una altra barca amb conductor més competent i tornem sans i estalvis al lodge.

4 de gener, Amazònia
Avui l'excursió la fem en barca per l'Amazones. Passem pel davant de Manaus, petita metròpoli, estrany parèntesi enmig de la selva. Veiem i toquem l'Encontro das Aguas, el punt on el Rio Negro desemboca al Solimões, que partir d'aquest punt passa a dir-se Amazones. Les aigües fosques del Rio Negro discorren uns quants quilòmetres paral·leles a les aigües clares de l'Amazones, l'efecte visual és ben curiós. Per als que s'ho estiguin preguntant això es deu a tres fets: temperatura, densitat i velocitat; les aigües del Rio Negro són més denses, més càlides (fins al punt que tocant l'aigua amb la ma notes la diferència) i més lentes, i per això tarden tant en barrejar-se. Dinem en un poblat caboclo (descendents de indígenes i europeus). Els caboclos no són "salvatges" (és a dir, no són societats aillades sense contacte amb la resta de la societat), més aviat són una transició entre dos cultures. Viuen a les vores dels rius en cases flotants o cases sobre pilars per protegir-se de les inundacions, i viuen de la pesca i de l'agricultura. Passem per un llac amb nenúfars gegants causant un bonic paisatge digne de Monet, amb tot de caimans dins aigua que semblen petrificats (és fàcil confondre'ls amb troncs). Seguim per rius i alfuents fins a la casa flotant d'una família caboclo, i un cop més, turistada: acabem tocant i tenint tot tipus d'animals per sobre: caimans, peresosos i anacondes. Finalment ens dediquem a la pesca de piranhes, que un cop els has vist la cara ferotge és tant aborrit o entretingut com la pesca de qualsevol altre peix.

5 de gener, Amazònia - Manaus
A primera hora del matí ens dediquem a l'aborrida i infructuosa pesca de piranhes amb altres turistes d'arreu del món (tusitada!), i després ja ens despedim del Luis, el nostre guia, el millor a jutjar pels altres que hem vist. Ens porten en barca a Manaus i tenim algunes hores per visitar la ciutat. El seu major patrimoni és el Teatro Amazonas, fruit de l'època d'or del cautxu. De fet no és més que un teatre a imatge de les òperes europees, i n'estan ben orgullosos. Poca cosa més hi ha per veure en aquesta ciutat... Nit d'avió, no d'hotel, direcció Salvador.

6 de gener, Morro de São Paulo, Bahia
Des de Salvador agafem un catamarà cap a Morro de São Paulo, un dels destins turístics preferits de Bahia. Illa sense cotxes, ens posar-hi els peus en asetjen els taxistes de maletes (i ens fan un favor, doncs no hi ha res asfaltat i és difícil arrossegar-les per la sorra). El camí comença en un carrer ple de sorra de platja abarrotat de botigues, restaurants i pousadas. Sembla que aquí tampoc estan de moda les samarretes i els pantalons. Arribem a un carrer anomenat Primeira Praia, però ni rastre d'aquesta, tot segueix ple de comerços a banda i banda del carrer. En arribar a la 2a, per fi, la platja. Entrem a la zona de restaurants una mica més luxosos i locals chill out. Finalment la tercera, més tranquila, menys comerços, menys gent, i és on estarem allotjats. Resulta ser un complex de casetes repartides entres herba i palmeres. Ens instal·lem i anem a conèixer les famoses platges del Brasil. Evitant les aglomeracions que hi ha en arribar a l'illa anem cap a la 4a praia, deserta, paradisíaca, on sembla mentida que no hi arribi tota la gent que hi ha en arribar a l'illa.

7 de gener, Morro de São Paulo
Caminem al llarg de les platges 4a i 5a, cap al no-res. Algunes cases particulars i algun hotel de luxe, però tant amagats entre la vegetació que tot plegat sembla l'escenari de lost o de qualsevol illa deserta. El mar juga amb nosaltres: on hi ha prou sol i prou ombra no hi ha prou aigua per culpa de la marea, i quan l'aigua puja és tant alta que la platja desapareix.

8 de gener, Morro de São Paulo
Hem contractat una volta a l'illa en barca... ens endinsem al mar, que avui està revoltat. Les onades, més de 3 metres, espanten als passatgers de la barca i decidim fer marxa enrere. Demà tornarem a intentar-ho. Així doncs caminem en direcció contrària al dia anterior i seguim descobrint noves platges.

9 de gener, Morro de São Paulo
Ma mare es troba malament, així que mons pares se'n van a viure la seva pròpia aventura en ambulàncies aquàtiques mentre jo faig la volta a l'illa en barca. Piscines naturals entre corals, llagostes i ostres a preus increiblement baixos, i finalment arribem a Cairu, poble històric on tothom intenta fer-te de guia per poder-te cobrar alguna cosa.

10 de gener, Salvador de Bahia
Últim bany a primera hora del matí i emprenem el viatge de tornada a Salvador. Ens allotgem al Pelourinho, el barri històric de la cuitat, a dalt del penya-segat amb vistes a tota la bahia. Visitem el centre: és pura mescla. Tursime, història, patrimoni, cultura i misèria hi conviuen perfectament. El Pelô és tant dels turistes com dels que hi viuen.

11 de gener, Salvador de Bahia
Ma mare ja està millor, però ara caic jo. Em passo el dia al llit. Mig drogat aconsegueixo arribar a l'església de Bomfim, escenari de grans actes religiosos, i lloc de procedència dels milers de cintes de colors que serveixen de record de Salvador.

12 de gener, Salvador de Bahia
Últimes passejades pel Pelô, el viatge s'acaba, tornem cap a São Paulo. Tant fer llit m'he acabat perdent la música al carrer, la capoeira i les escoles de samba... així doncs em quedo amb ganes de més Salvador, però sempre està bé deixar alguna cosa pendent.

13 de gener, São Paulo
Últims dies de turisme per la megametròpoli. Paulista, Augusta, Oscar Freire... ma mare arrasant a les botigues. Fantàstic MASP (gran continent, passable contingut). Durant la nit em retrobo amb els de Sampa, els de sempre (aquest sempre que només té 6 mesos d'edat), i sembla que tot segueix al seu lloc.

14 de gener, São Paulo
Dia absolutament cultural. Ibirapuera, oasi verd (i vallat) enmig de la ciutat, llar de diversos museus (i de vàries creacions de Niemeyer): MAC-USP (Museu de Arte Contemporánea da Universidade de São Paulo), amb una exposició bastant miserable; MAM (Museu de Arte Moderna), sense exposicions en el moment; i Museu Afro Brasil, amb una immensa quantitat de material immensament desorganitzat. La cosa millora quan anem cap al nord de la ciutat al Memorial da América Latina, obra de Niemeyer. Com en totes les seves obres es retroalimenta: no hi ha edifici de Niemeyer sense una exposició sobre Niemeyer. A part val la pena veure l'exposició sobre cultures llatino americanes. I finalment, com a arquitecte, no puc deixar d'ensenyar a mons pares el fantàstic SESC Pompéia, del qual en teniu fotos unes quantes publicacions més enrere.

15 de gener, São Paulo
Últim dia, dissabte, el dia més casolà. Primer mercat de carrer a Mourato Coelho, ben a prop de casa. Després fira d'antiguitats i modernitats a Benedito Calixto. I finalment, per despedir-nos, feijoada al Cortàs, al costat de casa de les meves companyes.

FI. Ha valgut la pena el viatge, i ha valgut la pena ferf-lo amb mons pares. Fins aviat!

Sudamérica en graffitis

2011-02-06T16:31:00.000+01:00

Si vivint a Barcelona m'he dedicat a fer un enorme recull fotogràfic dels graffitis que omplen la ciutat, vivint a São Paulo no podia ser diferent. De fet Sampa, sent la ciutat més grisa del Brasil, és per contrast la ciutat on més ràpidament el gris es torna explosió de color. Mentre preparo un àlbum més o menys complet dels graffitis que he anat trobant al Brasil us deixo aquí els que he trobat en el nostre viatge per Uruguay, Argentina i Chile.

street art a Uruguay
(Montevideo i Colonia del Sacramento)

street art a Argentina
(Buenos Aires i Córdoba)

street art a Chile
(Santiago de Chile)

Uruguay, Argentina, Chile

2011-02-02T13:21:00.000+01:00

11 de desembre, São Paulo

Despertar-se, tancar la motxilla, tancar el semestre. Avió amb destí a Montevideo. Surt el cansament acumulat dels últims dies, les entregues, les festes. Travessem Montevideo de nit en furgoneta: barris residencials, cases de luxe, façanes alineades al carrer, l'oceà (per fi!)... res a veure amb el lloc d'on venim.

12 de desembre, Montevideo
Ciutat mandrosa els diumenges. Carrers buits, tot sembla abandonat. La ciutat és amable amb nosaltres: voreres ben asfaltades, carrers plans, cotxes que et deixen passar. Què els passa a São Paulo? Ens adonem que el lloc on vivim no té res a veure amb el Brasil ni amb Sud Amèrica. Aviat descobrim que la ciutat no ha estat abandonada, la gent és al mercat, comprant, mirant, xerrant, posant-se al dia, i sobretot, bevent mate. Ens dirigim al centre històric, i un cop més, carrers buits. És estiu, però ens hem de protegir del fred, el vent i la pluja. Entrem en calor atipant-nos de deliciosa carn a la brasa!

13 de desembre, Colonia del Sacramento
Dilluns la ciutat es lleva activa, frenètica, però nosaltres ja marxem. Anem cap a Colonia del Sacramento. Ciutat petita i acollidora, ens recorda a Córdoba, al Mediterrani. Té història, patrimoni, i això ens sorprèn i ens agrada. Retrobem el mar (estem enganyats, és un riu). Veiem com es pon el sol amb Buenos Aires que es retalla a l'horitzó. Ja tenim ganes d'arribar-hi.

14 de desembre, Colonia del Sacramento
Matí de relax en una platja d'aigua dolça. Els propers dies la nostra pell crema... Ferry, travessem el Rio de la Plata mentre es va fent de nit, i Buenos Aires ens rep amb gratacels il·luminats. Al hostel em retrobo amb cares familiars a més 8000 km de casa, la Laia i l'Anna. Fa dos mesos i mig que són a Argentina, i la tornada serà difícil... encara em queda molt lluny i ja veig que la meva tornada no serà gens fàcil.

15 de desembre, Buenos Aires
Ens dirigim al centre per carrers peatonals. La ciutat es bolca al carrer: artesans, botigues, la gent. Un cop més el tema recorrent, São Paulo. Allà la ciutat és vertical i es torna inhabitable. Els desplaçaments es fan en cotxe, i la vida es fa als centres comercials. Som conscients del lloc on vivim, però poder-la comparar la fa encara més descomunal, més extrema, més desproporcionada. Ara que podem seguim a peu entre teatres a l'Av. Corrientes, seguint per l'avinguda més ample del món, Av. 9 de Julio, i ens mesclem entre els porteños en nombroses llibreries (la meva maleta guanya almenys dos kilos de literatura).

16 de desembre, Buenos Aires
Coneixem a las Madres de Mayo. A la Plaza de Mayo el curs de la història és ben present, i no s'atura; és punt de trobada per a altres moviments socials. Nit, tango. Primer al Tortoni: moviments ràpids, espectaculars, perfectament executats. Tursitada! Després, milonga, Cochabamba 444: la màgia no és ni en impressionants vestits ni en grans passos de ball. Els moviments són continguts, retinguts, apassionats, hi ha un un munt d'emocions en l'aire. S'aturen durant uns segons eterns, les mirades es creuen i es comuniquen, i la cerimònia segueix.

17 de desembre, Buenos Aires
El dia comença amb una flor-robot gegant que s'obre i es tanca amb la llum del sol. Seguim el nostre camí amb una improvizada visita arquitectònica a través de les entranyes d'un gliptodont gegant, d'un brutalisme exuberant (la biblioteca nacional, de Clorindo Testa). Dia de llibres, anem a parar en un teatre reconvertit en taller de carruatges reconvertit en llibreria.

18 de desembre, Buenos Aires
Palermo és exclusivitat. Antic barri industrial amb petites llibreries, nous dissenyadors de moda, mobles de gamma alta, singulars cases unifamiliars. No sabem si ens recorda al Poble Nou o al Born. Tot i els extrems trobàvem a faltar una mica de tot això...

19 de desmbre, Buenos Aires
Fem la maleta, però encara ens queda temps per passar pel barri de San Telmo. Barri amb molt d'encant, trobem un enorme mercat de carrer, botigues de moda a preus més o menys accessibles, restaurants per tots els gustos i poders adquisitius... i ens enamorem una mica més de Buenos Aires. La ciutat ens despedeix amb focs artificials mentre jugo amb la idea d'algun dia viure una temporada en aquesta ciutat increïble...

20 de desembre, Córdoba
Centre colonial ben conservat, menys majestuós, més auster. La gent envaeix els carrers per fer les últimes compres del Nadal. El viatge va de grans ciutats, necessitem un descans... Durant la nit, una de les més curtes de l'any, lluna plena i eclipsi, amb Orió de fons.

21 de desembre, Cuesta Blanca
Per fi un dia més relaxat, lluny de les ciutats: riu, cascades i carn a la brasa, tot perfecte per recuperar energies!

22 de desembre, Mendoza, Andes
Arribem amb un bus nocturn, i com que tenim poc temps hem de veure Mendoza a corre cuita. Tot queda emmarcat pels Andes, i és ple de botigues de muntanyisme: m'adono que trobo a faltar les sortides de muntanya... Agafem un bus que, travessant els Andes per la falda de l'Aconcagua, ens durà a Santiago de Chile. Grans muntanyes, congostos, valls, cims nevats que ens hipnotitzen... i el somni es trenca en arribar a Santiago. Ningú ens dóna la benvinguda, més aviat ens prevenen de tots els perills que en assetjen.

23 de desembre, Santiago de Chile
Evidentment la ciutat és molt més amable del que ens deien. De fet, des que vam arribar a Sud Amèrica, tothom ens posar la por al cos quan arribem a qualsevol gran ciutat... i nosaltres pensem: si encara no ens ha passat res a São Paulo, què ens ha de passar en qualsevol altre lloc? Pugem una muntanya al mateix centre de la ciutat i gaudim d'un bona panoràmica de la metròpolis, però la boira no ens deixa veure els Andes, que es perceben ben a prop. Baixem i per menys de 5 euros dinem un menú que a Barcelona seria de luxe, amb vi inclòs (quines saudades d'un bon vi... el del Brasil no val res!). Saludem a Pablo Neruda, passegem pel barri que l'ajuntament a anomenat bohemi, i pel centre entre monuments envoltats de monuments. Sopem a casa d'uns xilens que ens conviden a conèixer la nit xilena. Bon punt i final per mi, que acabo aquí el viatge per trobar-me amb mons pares mentre la resta seguiran cap a la costa de Chile i després Paraguay.

24 de desembre, São Paulo
Després de tots aquests dies de convivència amb la Laia, la Maria i l'Anna (de l'ETSAV), el Chico i l'Ana (els dos portuguesos amb qui visc) sap greu separar-se. De fet ja ha passat tot un semestre, i hi ha gent que ja marxa, sigui perquè només venien un semestre o perquè ja fa un any que són aquí, com els colombians i mexicans de la uni que ja hem despedit. I a l'Ana ja no la veuré més. És estrany despedir-se, més ho és en aquests casos: a molts d'ells potser ja no els veurem mai més... o també podem pensar en positiu: tenim un munt de cases on algun dia seríem ben rebuts repartides arreu del món!

feliz Natal!

2010-12-26T01:38:00.000+01:00

Aquest any no hi ha colònies per preparar, ni caixes per tancar ni celos per empaquetar. Tampoc em retrobo amb cares conegudes després de la missa del gall, ni aniré a fer unes cervesetes al Haddock. De fet ni tan sols estic amb el cercle de gent que fa poc que he conegut, tant extranys al principi, tant propers en aquests moments. Aterro a São Paulo per segona vegada. La por, els nervis, el vertigen de la primera vegada fa molt que van quedar enrere. Quan veus aquesta ciutat per primera resulta un lloc hostil. Un mar gris d'agulles verticals s'extén cap a l'infinit en totes direccions. Aquesta vegada aterro sobre una xarxa lluminosa que es desplega sobre la ciutat. De nit sembla menys monstruosa, però es torna intrigant. Fa gairebé quatre mesos que estic aqui, això ja és casa meva, però després de visitar les grans ciutats de l'Uruguay, Argentina i Chile São Paulo torna a ser una lloc extrany. S'obre un parentesi ben extrany: després d'un viatge increible ple de contrastos compartit amb una gent fantàstica, i just abans de començar a explorar les terres brasileres amb els meus pares, improvitzo, en solitari, un plat de pasta com a dinar de Nadal. I és que el millor regal és poder ser aquí.

BON NADAL!

bacalhau à brás

2010-12-10T18:07:00.000+01:00

hoje eu saí dos confins de meus mapas...

2010-11-25T01:39:00.000+01:00

Avui he decidit anar a veure una intervenció artística en un punt ben allunyat de tot el que conec de São Paulo. He estat viatjant dues hores en bus entre el caos de la ciutat. He sortit dels límits dels mapes que tinc. La meva pell, poc a poc, s'ha anat tornant cada vegada més blanca pel contrast amb la pell de la gent que anava pujant al bus. Hi ha hagut algun moment de crisi en el què m'he preguntat si realment calia fer aquest trajecte tot sol... havia pres algunes notes dels carrers per on havia de passar el bus, però feia estona que no reconeixia cap nom. Poc després m'he quedat més tranquil, noms (re)coneguts. M'he adonat que cada vegada hi havia menys diferència de classes socials... i és que al centre, on hi ha la meva universitat, trobes executius encorbatats que esquiven "moradores de rua" dormint entre cartrons al mig del carrer en ple dia, els mateixos que nosaltres hem d'esquivar en el camí del bus a la uni. I és que ben a prop hi ha un barri conegut amb el nom de Cracolándia. Així que en poca estona m'he sentit en el lloc més segur del món. La intervenció: projecte Giganto, en el que es presenten fotografies de gran format en espais públics. Són imatges de gent i de paisatges situades en llocs quotidians buscant un diàleg entre el ciutadà i l'entorn urbà. Amb timidesa he tret la càmera i he fet poques fotos, al cap i a la fi jo destacava bastant. La primera foto és del costat de la uni. Em va captivar tant aquesta imatge que no vaig para fins a trobar-ne l'autor, i això és el que em va portar a conèixer el projecte Giganto, i avui a travessar la ciutat.

a capital do tercer milénio e as cachoeiras da chapada dos veadeiros

2010-11-09T22:57:00.000+01:00

Segon feriado (festiu) de l'estada, segon viatge. Lluny o a prop necessites sortir de tant en tant de São Paulo. Destí: Brasília, capital futurista i visita obligada per a arquitectes; i Chapada dos Veadeiros, enmig del cerrado, el que seria la sabana brasilenya. Un cop més molts contrastos. 5 dies, 3000 km.

Sortir en cotxe de São Paulo ja és una aventura. Et pot fer pedre molt de temps. I només sortir de la ciudtat sorprèn la rapidesa amb la que ens trobem amb una vegetació tant exuberant just al costat de l'autopista... i les faveles que hi creixen enmig. Primera parada Goiânia, capital de l'estat de Goiàs. Es tracta, un cop més, d'una ciutat planejada al segle XX per ser la capital de l'estat. Només hi fem nit, i el poc que veiem no ens anima a conèixer-la més... simplement som prou a prop de Brasília com per arribar-hi el dia següent.

Brasília... sorprenent del primer a l'últim moment. La capital futurista de Brasil té metro i autobusos, però només és còmode recórrer-la en cotxe. Els carrers que distribueixen el trànsit són tant amples que en cas d'una fugida en massa dels habitants de la ciutat per invasió extraterrestre (no tant improvable com es podria pensar) molt provablement no es produiria cap col·lapse. De fet es tracta d'una ciutat d'uns 2 milions d'habitants que havia estat planejada per a 500.000 habitants, i això us pot donar una idea de com de descomunals són les vies d'accés.

A principis del segle XIX va aparèixer per primera vegada la idea de traslladar la capital de Rio de Janeiro cap a l'interior per poder treure profit de les riqueses de l'interior. A finals del mateix segle, a Itàlia, el monjo Dom Bosco va profetitzar que una nova civilització emergiria del Brasil entre els paral·lels quinze i vint. A la Constitució de 1891 es va designar l'espai que ocuparia la nova capital, però no va ser fins al 1955 que el somni es va fer realitat. Juscelino Kubitschek, el llavors president del país, va ser qui va aconseguir portar a la pràctica aquesta idea. Amb Lúcio Costa com a principal urbanista i Oscar Niemeyer com a principal arquitecte, el 1960 Brasília era oficialment la capital del Brasil.

De la profetització de Dom Bosco, evidentment, no en va sortir només la ciutat de Brasília. Per la zona han aparegut diversos cultes y religions que realment esperen que durant el tercer mileni aparegui a Brasília una nova civilització... i per posar-ho fàcil s'han dedicat a construir "discoportos", és a dir, pistes d'atterratge per a OVNIs.

La nit que del dia que vam arribar a Brasília ja en marxàvem direcció Chapada dos Veadeiros. Aquí van començar dos dies entre la naturales exhuberant del Cerrado. El Cerrado és la segona ecorregió del país després de l'Amazònia. De les 10000 espècies de plantes que té el 44% no es troben enlloc més del món. Però també és la zona del país que més ràpid s'està desforestant, sobretot per la creació des dels anys 70 de grans plantacions de soja i de camps de pastura.

Sembla mentida, però al parc no hi vam arribar a entrar, ens vam quedar a les portes. Vam fer nit en un meravellós càmping de São Jorge, població a l'entrada del parc a la qual s'hi arriba per un camí de terra que et fa sentir al mig del no res. Les possibilitats de la zona són tantes que al final només vam visitar els llocs situats en propietats privades: el Vale da Lua, zona on l'aigua ha esculpit les roques amb formes ben peculiars, recordant un paisatge lunar; i cachoeira de Raizama, cascada que cau en un profund congost. Ens hem pogut banyar en piscines naturals en aquests rius i en aigües termals durant la nit sota la pluja... Chapada dos Veadeiros entra a la llista de llocs on tornar i seguir explorant!

La tornada: 1300 km en un dia per tornar a la grisa ciutat de São Paulo. A continuació teniu algunes fotos més del viatge.

castanyada paulista

2010-11-09T22:37:00.000+01:00

Pa amb tomàquet, escalivada, botifarra amb seques, panellets. Catalans, riojana, zaragozana, madrilenys, portuguesos, francesos, alemany, brasilenys, argentí, chilens. Panellets d'ametlla, xocolata, cafè, coco, goiaba, mango. En resum: saudades, exportació, innovació. Bon profit!

São Paulo desde o ar

2010-10-26T16:49:00.000+02:00

Una altra vegada São Paulo en imatges, desde les altures.

L'edifici Itàlia és el segon edifici més alt de la ciutat, i es troba ben a prop de la meva universitat, al centre de la metròpolis. Just al costat hi ha un altre edifici que no és tant alt però és molt més emblemàtic: el COPAN, de l'arquitecte brasiler més internacionalment conegut (i anomenat per tercera vegada en aquest blog) Oscar Niemeyer.

SESC Pompeia - Lina Bo Bardi

2010-10-19T22:54:00.000+02:00

Avui poques paraules, avui l'entrada al blog és gràfica i arquitectònica.

SESC (Servício Social Comercio) és un projecte cultural d'àmbit nacional sense ànim de lucre que prové d'iniciatives privades. A el més famós és el SESC Pompeia, per l'edifici brutalista de l'arquitecta ítalo-brasilera Lina Bo Bardi (ara ja centenària). Es tracta de l'adaptació d'unes antigues naus industrials com a centre cultural, i d'una ampliació que no deixarà indiferent a ningú.

A més de l'espectacularitat de l'edifici val la pena destacar la varietat d'activitats que s'hi donen: biblioteca, espai infantil, tallers de tot tipus, espais per la tercera edat, programació de teatre i concerts i poliesportiu. Un espai com aquest no dóna vida al barri, dóna vida a la ciutat!

viagem a Minas Gerais

2010-10-06T00:06:00.000+02:00

La meva universitat, Escola da Cidade, fa un viatge d'estudis a la meitat del segon semestre (que és en el que estem ara). Com que és una escola privada als intercanvistes ens sortia massa car, però com que no volíem ser menys ens hem anat a descobrir el Brasil pel nostre compte!

La destinació d'aquest primer viatge ha estat Minas Gerais, un estat de l'interior del Brasil que té el mateix tamany que França. Queda per sobre dels estats de São Paulo i Rio de Janeiro, i el seu nom, si no és prou evident, significa Mines Generals. A principis del segle XVIII es van començar a explotar diverses mines d'or i de pedres precioses, i van generar tal riquesa que es va convertit en el centre econòmic de la colònia portuguesa que era el Brasil. Per tant és un estat plagat de ciutats colonials d'arquitectura barroca Mineira (una mica menys carregada), i que en el seu moment va ser el centre del món.

Dels cinc que venim de l'ETSAV el viatge el vam fer quatre de nosaltres. I ja toca que les comenceu a conèixer: La María, l'Anna, la Laia i jo vam anar cap a Mina Gerais, mentre que la Marta va preferir anar cap a la costa a gaudir de la platja, un altre gran destí del Brasil que per ara em queda pendent.

Per exprimir el temps al màxim hem fet 4 nits d'autobús i només dos d'hostal... 5 dies i 6 nits de viatge, 8 autobusos i uns 1500 km recorreguts (gràcies Anna per les estadístiques!).

El viatge va começar la nit de dimarts a dimecres direcció São João del Rei, la primera ciutat colonial que ens venia de camí desde São Paulo. Només arribar-hi vam decidir dirigir-nos cap a la veïna població de Tiradentes, anomenada així després de l'execució del revolucionari del mateix nom. A grans trets, Tiradentes formava part del primer grup independentista organitzat del Brasil, i en va ser l'únic executat (a més va ser desquartitzat i les parts del seu cos van ser repartides entre diverses places públiques de Minas). Tiradentes és un poble petit, bonic i acollidor, conservat fins al punt de semblar un decorat, seu de diversos artistes del metall, i amb gran afluéncia turística. Ens van impressionar els pendents del poble i dels seus carrers... però encara ens quedaven molts pendents a la resta de Minas per descobrir!

A la tarda i nit vam tornar cap a São João, ciutat més contemporània, més activa i més afectada pels canvis de la societat... és una ciutat més lletja, menys turística, peró més viva. A les 3h del matí havíem d'agafar un bus cap a la següent destinació i havíem de fer passar el temps d'alguna manera... aquí és on vam gaudir de la primera dosi d'hospitalitat brasilera: uns universitaris ens van recollir de la poc acollidora estació de busos i ens van portar a casa seva a gaudir de la música brasilera en directe acompanyada de cerveses i cachaça!

Dijous al matí el bus ens va deixar a Ouro Preto, antiga capital de Minas. Màxim exponent del barroc "mineiro", amb 23 esglésies repartides entre els veritables pendents de Minas, va ser una de les ciutat més riques del món, punt de mira dels colons europeus. Deu el nom a la capa fosca que tenia l'or trobat en les seves mines, i antigament era ostentosament anomenada Vila Rica. Aixó ja ho explica tot, no?

A partir d'aquí la meva càmera de fotos va fallar... així que les fotos que vénen a continuació són de l'Anna. (gràcies!)

En arribar vam agrair poder caure morts en un llit a recuperar energies... i bona falta ens feien, recórrer Ouro Preto és un bon trencacames, ascensos i descensos continuats per una "gran" ciutat que mostra totes les seves etapes: la riquesa i esplendor del colonialisme, la posterior decadència (que va fer que perdés la posició de capital de l'estat), i finalment l'etapa turística que per bé o per mal, fa reviure qualsevol ciutat histórica. Com Tiradentes ha conservat l'encant colonial i com São João té la vida d'una ciutat activa, i així s'ha convertit amb un dels destins preferits de Minas.

Com a estudiants d'arquitectura cal comentar que també ens topem amb un hotel de l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, catalogat com a "error de joventut".

El dia següent ens vam moure en tren de vapor cap a Mariana, la primera ciutat de l'estat. Agafar un tren de vapor va estar bé... però va ser una turistada: va tardar una hora per fer 20 km. Segons la guia Mariana té les dos places més boniques de Minas Gerais. Nosaltres no diríem tant, però tenen molt d'encant.

Des de Mariana, tornant en bus cap a Ouro Preto, vam fer parada a les Minas da Passagem, una antinga mina d'or que actualment es pot visitar. El descens en vagoneta era equiparable a un parc d'atraccions... no per la velocitat, més aviat per l'emoció d'agafar un mitjà de transport que aparentava ser tant insegur (i de fet ho devia ser, però un cop hi ets millor no pensar en això!). No vam trobar or, però la immensitat de la mina ens va impressionar bastant.

Ja de tornada a Ouro Preto ens esperaven dos busos més: un cap a Belo Horizonte, la capital, i a continuació un altre cap a Diamantina. A Belo Horizonte hi vam estar ben poca estona, però el que hi vam veure no ens va agradar gaire i ens vam alegrar d'haver descartat la ciutat de la nostra llista de destinacions. Ouro Preto, l'antiga capital, dificultava molt l'expansió urbana i es trobava en decadència, així que es va decidir contruir una nova capital política i administrativa. El 1940 va ser creat un barri que actualment és el centre de la ciutat... és d'aquelles expansions urbanes que només deixarien fer a arquitectes com Niemeyer, als altres ens les tirarien pel cap.

Arribada a Diamantina a les 5 del matí, sense haver dormit gaire i amb cansament acumulat; trobem els més noctàmbuls que veuen començar el dia al bar de l'estació d'autobusos. Anem cap a l'hostal i agafem energies amb l'esmorzar. Sortim a conèixer la ciutat... i Diamantina ens enamora: és el final perfecte pel nostre viatge.

Patrimoni de la Humanitat segons la Unesco, Diamantina és la més allunyada de les ciutats colonials fundades a partir de la troballa de mines, així que és una de les menys concorregudes pels turistes. Trobem més arquitectura barroca, més carrers encantadors, més esglésies, (algun altre hotel de Niemeyer), i es converteix en el lloc més acollidor dels que hem visitat. Ja estem contents, però encara ens falta la segona dosi d'hospitalitat brasilera: tres nois es posen a aprlar amb nosaltres, i resultar ser que són estudiants d'arquitectura, i que de fet dos d'ells van a la mateixa universitat que la María, la Marta i jo. Acabem de passar la tarda i la nit amb ells, i rebem una classe magistral de la història de la música brasilera.

El dia següent ja és l'últim, a la tarda tenim un bus que durant la nit ens durà a São Paulo, així que ens toca un dosi de natura. A la zona hi ha diverses cachoeiras (cascades), així que decidim anar a visitar-ne unes que estan a 6 km. Quan quedes a una hora amb un brasiler has de donar un marge d'una hora per a que arribi. Aquí és on descobrim que si et diuen que alguna cosa està a 6 km significa que et trobaràs un cartell que diu que està 8 km, i que finalment descobriràs que està a 10 km. Per sort, quan ja no queda gaire camí per fer, ens recull un cotxe i ens deixa al davant de les Cachoeiras da Sentinela, un seguit de cascades que formen petites piscines genials per refrescar-se un un dia calorós com aquest.

I aquí finalitza el nostre viatge. Dilluns al matí, sense haver dormit gaire, encara em queda fer un treball que haig d'entregar a la tarda. Després de 5 dies a Minas Gerais, São Paulo resulta una ciutat poc amable... Però en realitat només cal agafar-li i el ritme i t'obrirà les portes a milers de sorpreses i activitats. Minas Gerais ens ha renovat les energies!

Més fotos del viatge:

o meu bairro

2010-09-28T20:46:00.000+02:00

Oi pessoal!

Encara no tinc fotos de la casa on visc ja que no està massa preparada... Però ja us puc deixar alguna foto del barri. El meu barri és Vila Madalena, un oasis de casetes petites i de colors en una ciutat on els edificis d'apartaments tenen almenys 20 pisos. De dia és força tranquil, fins i tot una mica apagat. Per la tarda s'anima i es comença a veure gent que entra i surt de botigues de moda i galeries d'art. De nit tot i s'ilumina i és quan hi ha més activitat en les desenes de bars, restaurants de tots els estils, música en directe...

I passejant pels carrers plens de grafittis el barri et regala petites poesies en els noms dels seus carrers...

minha primeira feijoada, maracatú e mudança

2010-09-21T18:32:00.000+02:00

Una imatge val més que mil paraules... una mica tòpic, però és que les fotos s'expliquen millor que jo!

Una churrascada a l'Oka, la casa de les amigues de la uni (on viuen les 4 de l'ETSAV (2 catalanes, una riojana i una maña), 4 francesos, 1 alemany i 1 brasiler):

La meva primera feijoada (ara l'haig d'aprendre a fer):

I el meu primer maracatú (ara haig d'aprendre a tocar i a ballar):

I ara que ja fa tres setmanes que sóc aquí finalment tinc un lloc on viure! Avui toca mudança: reorganitzar el caos creat aquests dies i emportar-me'l cap a un nou lloc, al barri de Vila Madalena. Agrairé tenir el meu propi espai... però després de tants dies aquí, compartint les primeres experiències amb aquestes noies, m'adono de que les trobaré molt a faltar. No és un adéu per sempre, evidentment ens seguirem trobant a la uni, en sopars, fent uns chopinhos (unes canyetes) o viatjant pel país, però hem estat prou temps junts com per agafar-nos carinyo mútament.

Si l'internet de la nova casa funciona en condicions en breu us l'ensenyo! I si no haureu d'esperar una mica més...

Fins aviat!

eu já sou paulista!

2010-09-14T01:12:00.000+02:00

04h00 - sona el despertador: neteja, esmorzar i a buscar un taxi

05h00 - arribo a una cua d'unes 20 persones de nacionalitats molt diverses... no és per comprar entrades per un concert, és la Policia Federal

07h30 - un home recull dades dels que fem cua... un centenar de persones, aproximadament

08h00 - s'obren les portes, comença el caos

08h10 - on coi haig d'anar?

08h40 - després de pujar i baixar per l'edifici, de preguntar a tots els que no tenien la resposta, trobo la cua que pertoca

en aquest punt és molt important haver fet totes les gestions prèvies (tenir el paper del consulat de Brasil a Barcelona i el visat d'estudiant [que en el seu moment ja va portar força temps, força burocràcia i força fotocòpia], el registre d'entrada al Brasil, còpies compulsades del passaport [això es fa al cartório, que és com una mena de notari municipal, una altra petita odissea], haver pagat les tasses al banc, 2 fotos carnet, haver-se registrat al consulat), ja que ningú vol tornar un altre dia a la Policia Federal

09h15 - quan sóc atès resulta que la meitat de papers que porto no em serveixen i en els que em serveixen em falten dades... m'envien a descobrir-les i a tornar a començar a la cua

10h30 - ara sí, m'atenen i tinc tot el necessari!

10h31 - em prenc un minut per menjar alguna cosa, fer necessitats, beure aigua... i respirar! fins al moment no m'atrevia a deixar la cua

10h32 - a la sala d'espera, una altra vegada (sala d'espera mal dimensionada, evidentment, seria massa fàcil si hi hagués espai per tots!)

11h30 - finalment, últim tràmit, deixar totes les marques dactilars hagudes i per haver per a que quedin registrades a la Policia Federal del Brasil

11h35 - a les 15h se suposa que em donaran finalment el document que acredita que sóc un ciutadà temporal (i legal) al Brasil... i tot i que no queda pecisament a prop vaig a dinar a casa, que ja odio aquest lloc

12h30 - a casa fent el dinar... tinc classe a les 14h i a les 17h30, i encara crec que puc arribar a la segona classe (innocent...)

15h00 - més relaxat i sant torne-m'hi: criden a la gent pel nom per retornar-los el passaport i entregar-los la nova documentació... unes 150 persones s'intenten apretar en un mateix espai mentre per megafonia van sonant noms que no s'entenen (ho deuen dir amb una madalena a la boca, no hi ha cap altra explicació possible)

18h00 - és un gustàs sentir el teu nom mal pronunciat quan la sala ja està gairebé buida i ja has perdut l'esperança de sortir algun dia d'allà... el que ja no és tant bonic és que el paper que et donen és provisional, i fins al cap de 6 mesos no pots anar a buscar el definitiu

19h00 - arribo a casa, faig la compra al súper... i a descansar!

DE L'EXPRIÈNCIA...
- fer totes les gestions prèvies en un dia quan no coneixes la ciutat és tota una aventura!
- a la tercera vegada que vaig intentar anar al consulat ho vaig aconseguir... ja deia en un altre post que mai et pots fiar dels ônibus, i això em va servir per fer turisme als barris on em deixaven tirat
- el bon ambient, a vegades tens, però prou amigable, que es crea entre tots els que estan en la mateixa situació a la Policia Federal... fins i tot en poden sortir algunes amistats! això sí, si algú ho ha de fer alguna vegada molt millor anar-hi acompanyat, anant-hi sol corres el risc d'entrar en crisi en qualsevol moment
- i finalment: poder dir que ja sóc paulista!

contrastes

2010-09-11T00:26:00.000+02:00

Olá!

Dimecres va fer dos setmanes que vaig deixar Maun, Botswana. I també feia una setmana que vaig arribar a Sao Paulo, Brasil. Els contrastos són espectaculars. I si no mireu aquests dos cap vespres (suposo que no cal que digui a on es correspon cada un, no?).

Al final em vaig poder quedar a casa de les companyes de la uni, de manera que durant el pont he pogut fer gestions legals i turisme per la ciutat. Dins la mateixa ciutat els contrastos també són molt grans, cada barri és un món. Tot el que fins ara havia vist a Europa aquí se m'ha quedat petit. I enriu-te'n dels set turons de Roma! Aquí cada dos per tres estàs pujant i baixant muntanyes, vas trobant grans miradors on veus el mar d'edificis que és la ciutat, i les grans autopistes que la travessen per tot arreu.

També he après que si vols anar en bus (ônibus) a algun lloc t'ho has de pensar dues vegades, tant pel que pot tardar a arribar el bus a la parada com pel que pot tardar a superar el trànsit de la ciutat; a més a més es pot considerar un esport de risc, hi ha moments que fa tals bots que deixes de tenir contacte amb el seient durant uns segons.

Ara ja porto dos dies de uni, i tot bé: tant els alumnes com els professors. De fet m'ha sorprès que de moment cap professor m'ha posat cap problema per arribar un mes tard, més aviat m'han donat la benvinguda molt amablement i han estat encantats de parlar una estona de Barcelona.

I aquesta nit festa a la uni, demà excursió a la costa amb la uni, diumenge fent feina per una entrega el dilluns, encara un munt de gestions legals per fer i el més important: queda buscar algun lloc per viure. Així que l'agenda estarà força apretada durant els propers dies!

Per als que ho llegiu a temps: bona diada!

eu chegué felizmente

2010-09-02T18:21:00.000+02:00

Després de molt de temps de pensar i preparar aquest viatge ahir a la tarda vaig arribar finalment a Sao Paulo!

Les companyes de la uni em van acollir molt amablement en aquesta primera nit, i fins i tot em van portar a sopar. Estava bastant cansat, però vaig agrair poder desconnectar del viatge i aterrar a la ciutat. I com que res és per sempre aquesta nit canvio de lloc i vaig cap a un hostal que elles mateixes m'han recomanat, on serà més fàcil buscar gent que vulgui compartir un pis o habitació.

I bé, pel que fa a la universitat: ja arribo un mes tard que a més resulta que arribo en pont, aixñi que fins dimecres que ve no tindré classes! Per la vostra informació: dia 7 de setembre és el dia de la independpència del Brasil.

I finalment, per a que us feu una idea de la ciutat on sóc us deixo una foto feta desde el terrat del seu edifici.

40,000 km ou quatro continentes numa semana

2010-08-30T19:40:00.000+02:00

Finalment aquí teniu el blog promès per anar-vos informant de le meves aventures i desventures a la ciutat de São Paulo. No sé la freqüència amb la que escriuré al blog, ni de què parlaré exactament, ni quan disposaré d'internet... ni tan sols sé què posar a la maleta! Però espero que els que m'aneu seguint també aneu comentant els textos, i de tant en tant envieu algun mail explicant les novetats de Barcelona... o d'allà on sigueu.

I bé, l'aventura s'inicia amb la ressaca del viatge a l'Àfrica, del qual ja us en parlaré en algun altre moment (si trobo el moment), i com va observar una de les companyes mallorquines de viatge: comptant l'escala a Qatar trepitjo ni més ni menys que quatre continents en una setmana, que es diu ràpid!

Així que d'aquí a dos dies, amb el cap encara a l'Àfrica, volo cap al Brasil!

Yann Tiersen: decepcionant

2009-11-21T15:58:00.006+01:00

A Yann Tiersen el vaig descobrir, com tothom, amb la banda sonora d'Amélie. A tots ens van captivar les seves peces minimalistes i amb aire de cançó folk francesa. A partir d'aquí vaig comprar el seu àlbum en directe C'était ici. Espectacular, em va deixar sense paraules. A part de tot el que havíem sentit amb Amélie també passava per la chanson i pel rock, tot plegat en una mescla perfecte, delicada i molt estudiada.

El concert que va fer per presentar aquest disc a la Paloma de Barcelona va ser una dels millors als que he estat. És espectacular veure com un sol músic domina tants instruments, com és capaç d'arribar a tocar l'acordió i el violí alhora. Els moments més d'improvització i rockers estven més que ben integrats en el seu món minimalista i delicat. I l'interpretació de Sur le fil en violí tallava la respiració.

Posteriorment, escoltant els nous àlbums o la banda sonora de Good bye Lenin, un té la sensació que es repeteix considerablament, que abusa d'un únic estil i dels seus cercles interminables (de fet la gran majoria de peces tenen una estructura de composició idèntica), però segueix desprenent la mateixa màgia i segueix transportant la ment lluny del cos.

Així que l'últim que esperava anant al concert que va fer el passat 18 de novembre a sala Razzmatazz era una decepció. Va començar de la pitjor manera: guitarres al màxim, distorsió desmesurada... omplia tot l'espai i gairebé no s'entenia res. Durant el concert es van anar sentint algunes de les seves peces, però estaven tant canviades i distorsionades, tant mal rockejades, que gairebé sabia greu escoltar-les. No és que no m'agradi el rock, doncs és una de les coses que em va agradar del seu primer concert, i tampoc és que trobi a faltar Amélie, doncs adoro la seva mescla d'estils. Més aviat és que, com va dir una companya, sembla que hagi tornat a l'adolescència i només necessiti fer soroll.

Moltes vegades els músics d'èxit són criticats per no evolucionar musicalment. Crec que el que Yann Tiersen està fent és involucionar. Sembla que lluiti contra el fantasma d'Amélie, i així esptlla el seu talent.

L'única peça que va aconseguir posar-me la pell de gallina va ser, altra vegada, Sur le fil, però la interpretació no va ser tant bona ni com al disc ni com al concert al que havia estat.

Així que la majoria vam marxar d'allà decebuts, molt decebuts. És una gran pèrdua.

Tantes Venècies

2009-11-15T21:00:00.007+01:00

Així es titula avui l'escrit de Maruja Torres al seu espai dins El País Semanal, Perdonen que no me levante. Li sóc fidel cada setmana, però avui m'ha sorprès parlant de Venècia de la mateixa manera que jo la visc.

Tant insuportables trobo els turistes de les Rambles i la seva manera de fer turisme que és extrany que precisament m'hagi enamorat d'una ciutat com Venècia. Però potser és gràcies a la massificació que he trobat un immens plaer escapant de les rutes establertes, passejant de nit quant ja no hi ha ningú o durant l'acqua alta (tot i no haver-me mullat mai els peus). De fet recomano molt una "anti-guia" de Venècia, Venecia es un pez, de Tiziano Scarpa, on el turista convencional no hi trobarà res d'interessant, però el qui cerqui conèixer de debò la ciutat tindrà una joia a les mans.

En realitat sempre m'agrada tornar a les ciutats a les que ja he anat, però Venècia, amb la seva arquitectura, la seva decadència, les bienals i els esdeveniments artístics, l'absència absoluta de cotxes... sempre em tindrà el cor robat.

Us deixo amb el seu article. I qui hi hagi estat veurà que no s'està de res...

Tantas Venecias (Maruja Torres)

Es temprano, escribo en la cama de mi habitación del hotelito, bien abrigada. Al otro lado de la ventana, el Gran Canal aparece hinchado, aunque no tanto como anoche. Acque alte, anoche, simultáneas a una especie de diluvio. Las terrazas en donde había comido los días anteriores desaparecieron a causa de la súbita irrupción del Adriático en la laguna. Todo distinto. Otra Venecia.

Cuatro jornadas aquí, y tantas Venecias. La primera, con sol, y un mar de turistas coloreando las arterias de la ciudad, curioseando puestos de souvenirs que son también como canales de lo kitsch, máscaras con pretensiones a lo Cirque du Soleil visto en un trance de LSD, reproducciones enanas de la Pietà de Miguel Ángel junto a bustos cabezones de Juan Pablo II y mucho, muchísimo falso cristal de Murano fabricado en las oscuras bodegas de Extremo Oriente, gondoleros y papás noeles metidos en bolas de cristal, caballos danzantes, etcétera. Terrazas bajo el sol, pescado, precios por las nubes, amabilidad mercantil. Belleza abrumadora de los palazzi, el sonrojo de otoño en los árboles. Palomas como cerdos en todas partes. Gaviotas posándose en las cabezas de las estatuas.

Perderse entre callejuelas ajenas al tráfico visitante, descubrir los campi menos atormentados por el turismo.

Al tercer día: lluvia, elegancia gris. Hasta la espectacular explanada de San Marcos vio atemperarse su impresionante gigantismo. La lluvia fue arreciando, también el frío, y me empujó a un café en donde consumí un chocolate caliente. Este carburante me ayudó a llegar a Campo Santo Stefano, en donde fui víctima de una especie de mal de Stendhal, pero en bien. En la gran superficie limpia y pura bajo la lluvia, los preciosos volúmenes de palacios e iglesias, el divino quiosco repleto, todavía, de diarios de papel... Allí comprendí lo que me ocurría: hacía tres días que no había padecido un solo coche, un solo atasco de tráfico, un solo bocinazo. Terapia fantástica. ¿Resistiré regresar al caos circulatorio de Beirut, agravado por la instalación masiva de semáforos que a todos desconciertan? No lo sé.

La lluvia fue a más y a más. Al salir más tarde de la estación de Santa Lucía, después de haber despedido a una amiga de Roma con la que me encontré aquí, aquello ya era el Apocalipsis a chorros, y el Gran Canal se subía a los laterales. El vaporetto me depositó en Ca' D'Oro. Por primera vez, los 50 peldaños hasta la recepción del hotel me parecieron una gran idea. El agua empezaba a lamer el portal.

Más adelante, en un restaurante vecino, los camareros se ofrecieron a llevarnos al hotel a caballito. Mi amiga -otra, que también vive habitualmente en Roma- aceptó. Yo pensé en Beirut sin desagües, en las calles inundadas dos palmos, en las cortinas de agua que destruían paraguas. Me arremangué los pantalones y me sentí feliz. "Se le van a arruinar las botas, es agua salada". "Mejor -dije-. Un buen baño de pies". Esta mañana, mis botas relucían, preciosas. Beirut es una gran escuela para los inconvenientes.

Y aquí estamos, apenas turistas, venecianos por todas partes. Aunque cada vez quedan menos. Se marchan al ritmo de uno por día. Un marcador digital, instalado en el escaparate de una farmacia, va señalando la cifra de los que quedan. Hace un par de días, 59 mil y pico. En el centro de la plaza, subido en su monumento, Carlo Goldoni sonríe, irónico.

Tampoco hoy salen las góndolas. Se anuncian aguas altas para esta noche. Alessandra, la única mujer gondolera -cuenta y no acaba de lo que la putea el gremio macho-, dice que conducir una de estas embarcaciones es muy difícil y peligroso, sobre todo en los cruces de callejuelas. Alessandra sostiene que las autoridades estimulan la defección de lugareños, porque quieren convertir la ciudad de la laguna en un parque temático, cobrar entrada, controlarla por completo.

Pero lo mejor de Venecia es su vida normal. Las lluvias nos han librado de japoneses y otros turistas de aluvión y de paso rápido. Y surgen las Venecias que merecen ser salvadas. No las que se hunden -esto no se hundirá nunca, es un ejemplo de construcción imbatible-, sino las que son explotadas, vendidas, corrompidas por las aberraciones estéticas del turismo masivo.

Hoy pienso ir a tomarme un dry Martini al Harry's Bar. Pero antes me compraré unas botas de goma.

Toyo Ito

2009-06-27T13:32:00.005+02:00

Mediateca de Sendai

La meva primera trobada amb amb Toyo Ito va ser en una exposició l'any 2002 organitzada per Casa Asia. Recordo que l'espai em va impressionar bastant, i de seguida em va atreure. Però sobretot em va fascinar el projecte central de l'exposició: la Mediateca de Sendai.

Eren els primers contactes amb l'arquitectura, i em van interessar les particularitats d'aquest projecte. La volumetria resultant és la més simple: un prisme. És l'estructura que l'aguanta el que me'l va fer mirar amb uns altres ulls. L'edifici no era suportat per una típica i aburrida retícula de pilars (suposo que així l'hauria qualificat en aquell moment), sinó atravessada per una sèrie de cilindres irregulars formats perimetralment per diversos tubs metàl·lics deixant buit l'interior dels cilindres. I el que em va semblar més curiós és que aquests cilindres permetien que la llum natural travessés l'edifici de dalt a baix! Em va deixar molt impressionat que l'estrucutra de l'edifici no fos més que, en el fons, un cilindre d'aire i llum.

Ara que ja sóc més grandet he investigat una mica més sobre aquest edifici. L'edifici actua com un bosc format per tretze arbres on els troncs suporten el pes de les plantes al mateix temps que transporten amunt i avall les energies necessàries per a que sobrevisqui. És a dir que aquests troncs són el vehicle per l'enregia que es produeix a la coberta i per a la que es recull de terra, per la llum, l'aire i l'aigua. Segurament ara aquest edifici em fascina encara més que fa uns anys, però de manera ben diferent. En l'arquitectura la forma ha d'anar lligada a la funcionalitat.

L'editorial Actar va editar un monogràfic sobre aquest edifici en el seu "boogazine" Verb.

Fira Gran via i Torres Porta Fira

Així que fa pocs dies vaig anar a veure la nova exposició que fan a Casa Àsia, enfocada com una retrospectiva dels últims projectes de Toyo Ito a Espanya, i centrant-se sobretot en els de Barcelona. Pel que fa a l'espai, per com n'era de petit es pot dir que se n'ha tret un bon profit.

Pel que fa a l'arquitecte... cada vegada penso més que no entenc l'arquitectura dels arquitectes estrella. I des del meu punt de vista alguns dels projectes són força decepcionants.

A Toyo Ito amb la Fira Gran Via li ha tocat la lotería: 4 nous pavellons, vestíbul d'entrada, sala d'actes, passadís d'interconnexió, edifici d'oficines, urbanització de l'entorn, 2 gratacels que fan d'entrada i 2 noves estacions de metro. La sala d'actes, l'edifici d'oficines i les estacions de metro no estan acabats, de manera que no en puc parlar. Dels 4 pavellons només n'hi ha dos d'acabats, i responen correctament a les necessitats. El passadís d'interconnexió és la part més suggerent. Recorre sinuós voltant i atravessant els diversos pavellons en alçada. Crec que té una circulació ben clara i senzilla, i el recorregut sinuós el fa més interessant formalment i evita que hi hagi una vista completa del passadís, la qual cosa s'agraeix en un recorregut d'aquestes dimensions.

Amb els dos gratacels arriba la decepció. Sóc del parer que els gratacels són útils i necessaris, però encara tinc molts dubtes pel que fa a les formes que poden adoptar o els llocs que poden ocupar.

Pel que fa a la forma sóc partidari de deixar anar la creativitat i de deixar córrer immenses parets de vidre repetides a qualsevol edifici, però per altra banda detesto les formes arbitràries i sense funcionalitat. Amb això vull dir que els dos gratacels em semblen bells en sí mateixos, però no és més que un exercici d'escultura. És necessari fer la ciutat bonica, però ser arquitecte no significa només dissenyar façanes.

Tot el que m'agradava de la mediteca és el que trobo a faltar en aquests edificis. És per això que em decepciona.

L'exposició a Casa Asia acaba el proper 30 de juny, és a la Seu Casa Àsia, Av. Diagonal, 373.

b720 Arquitectos

En aquests dos gratacels Toyo Ito ha treballat conjuntament amb els despatx b720 Arquitectos. Per a qui no conegui aquest despatx recentment ha col·laborat també amb David Chipperfield a l'edifici Copa América a València, a la Ciutat de Justícia de Barcelona i l'Hospitalet, i altres edificis de Barcelona; i amb Nouvel a la torre Agbar i al parc Central del Poble Nou; però també tenen nombrosos projectes propis molt interessants. L'objecte del text no era parlar d'aquest despatx, però seria imperdonable no anomenar-los.

Cheb Balowski

2009-06-27T12:35:00.003+02:00

Concert de Cheb Balowski la nit de Sant Joan a la plaça del Nord. Després d'uns anys sense tocar sembla que conserven tota l'energia en els seus directes!

Manel a la Guàrdia Pilosa

2009-06-02T21:13:00.004+02:00

Un altre concert de Manel, aquesta vegada a la festa major de la Guàrdia Pilosa, i un molt petit i encantador poblet de la comarca de l'Anoia. I evidentment en vam fer un vídeo:

Manel a Cardedeu

2009-05-01T15:49:00.003+02:00

El passat 4 d'abril vam anar a Cardedeu a veure Manel... Ara ja queda molt lluny, i tinc més aviat poques coses a dir. Bé, sí, no deixaré d'esmentar la meva sorpresa sobre la rapidesa amb la que s'esgoten les entrades als seus concerts. I els preus, que cada vegada són més cars... per molt bons que siguin (i per molt bon representant que tinguin) a mi em sembla que s'estan passant!

I bé, ara els vídeos, que per això era el post:

eme3 - collapse

2009-04-02T23:41:00.005+02:00

eme3 és un festival d'arquitectura del que no havia sentit a parlar. En pocs dies el vaig veure anunciat a diversos llocs, però en cap d'ells vaig acabar d'entendre què hi podria trobar... semblava que hagués de ser un festival reflexiu, filosòfic, actual, transgressor, experimental... però no sabia res del cert: i sovint això m'atrau.

Així que el poc temps lliure que vaig trobar els dies 19, 20 i 21 de març vaig aprofitar per acostar-m'hi. Sabia que es feia a l'entorn del FAD, el MACBA i el CCCB, així que vaig quedar a la Rambla, alçada Liceu, per anar-hi amb un amic. I de seguida, al carrer d'en Xuclà, vam topar amb la primera de les instal·lacions. Durant uns 10 m d'aquest carer, parets i terra estaven recoberts completament de paper de diari... significat? no ho sé, però el resultat era ben curiós...

I això és el que té d'interessant anar sense programa. De fet havíem topat amb una de les parts del festival, SIMULACRE, que es va dedicar durant els tres dies de durada a envair els carrers del Raval amb diverses instal·lacions on, des del meu punt de vista, els principals destinataris n'eren els vianants anònims. Els que haguessin llegit amb anterioritat el programa es perdien el factor sorpresa, i actuaven directament com a espectadors i no com a receptors.

Quan vam arribar a la plaça dels Àngels vam trobar una altra d'aquestes instal·lacions. Aquesta vegada on bon tros de la vorera, una paperera i un panell informatiu estaven completament recoberts de paper de bombolles... val la pena veure la reacció de la gent.

Seguidament ens vam dirigir a la Plaça Joan Coromines (darreres el MACBA i el CCCB), vam continuar pel pati de les dones i al Hall del CCCB on vam anar veient altres interessants instal·lacions... però anant amb poc temps no hi vam poder aprofundir gaire. Això sí: vam agafar idees... al maig en sabreu alguna cosa!

Sortint d'allà, un altre cop cap a la Plaça dels Àngels, sorpresa!, una altra d'aquestes instal·lacions arribava en aquest moment... sobre rodes! Tot un seguit de mobles vells havien estat transformats en peculiars i extravagants vehicles. De seguida els nens de la plaça hi van pujar, i crec que és la primera vegada que veig els skaters interessats en el que passa a la plaça.

I tot observant aquests trastos vam veure que, per una vegada a la vida, algú s'havia molestat a obrir el pas que queda entre el FAD i la plaça Caramelles, aquesta plaça que de nit està tanacada i de dia abandonada... és més, s'havia marcat un camí (un eix!) que venia des de la plaça Joan Coromines, atravessava la dels Àngels i finalment arribava a la de les Caramelles. I un cop a la plaça... res. Però el programa ho revela: només es volia obrir un d'aquests espais que sembla que eternament romanguin tancats.

Es feia tard, però encara quedava temps per un cafetó a la placeta de Bonsuccés. I com si ens seguissin la següent instal·lació ens la van posar al davant dels nassos! Un grup de gent amb caixes de cartró van tapiar les entrades al carrer de les Ramalleres i al carrer d'Elisabets. Reaccions de tot tipus: curiosos, riures, fotos, insults, empentes (caixes a terra), etc. Una altra vegada, el més important: la reacció de la gent. [i a continuació la casualitat de trobar-s'hi un professor de la universitat... que hi estava ficat!]

Així que, per variar, em sap greu no haver tingut més temps per estar pendent del festival i del que s'hi feia, però ha valgut la pena, i com em passa amb tot el que faig últimament: segur que repetiré!

Jazz Terrassa

2009-03-30T23:05:00.019+02:00

Ja feia dies que volia publicar aquest i altres missatges... i és que últimament gairebé no tinc temps de res, així que aprofito el més petit forat per seguir amb activitats culturals com el Festival de Jazz de Terrassa o el festival d'arquitectura eme3, als quals ja fa més d'un setmana que hi vaig anar. Però què coi! Em ve de gust parlar-ne i deixar-es constància!

Aquest any a Terrassa he tingut l'oportunitat d'anar-hi tres vegades. Tot un luxe!

Colina Miralta Sambeat CMS trio

A Javier Colina, contrabaix, ja l'havia vist alguna vegada, i de fet era un dels incentius per assistir a aquest concert. A part també és tenia ganes de veure a dos altres músics catalans de renom, Marc Miralta, bateria, a qui ja havia vist puntualment i Perico Sambeat, saxo alt. Però el millor d'aquest concert és que el tres músics l'aprofitaven per grabar el seu tercer disc junts, cosa que va fer que fos un concert intens, i gairebé impecable, però com he sentit dir a vegades "de poc risc". No és el tipus de jazz que més m'emociona, però el vaig gaudir molt (i sempre és un plaer ser a la Nova Jazz Cava!)

Picnic Jazz

Al picnic Jazz, extranyament, encara no hi havia anat mai. Va ser una decisió d'última hora, així que tot plegat es va convertir en un se guit de sorpreses. La primera el parc: a Vallparadís només hi havia estat una vegada, i de nit, i ara que l'he pogut veure i viure puc dir que és un parc esplèndid. De fet, defectes d'estudiar arquitectura, també em vaig meravellar de la passarel·la que el travessa, de formigó, molt prima (i suposo que postensada), molt lleugera. Però tornant al picnic: l'ambient també era molt agradable, i encara millor l'espai on es fan els concerts, asseguts a la gespa en un agradable dia primaveral. Però el millor de tot va ser el concert: suposo que és el que té anar a un lloc sense mirar el programa abans, que dubtosament t'enduràs decepcions i que segur que hi haurà agradables sorpreses. Dels dos concerts que vaig poder veure, els dos últims, i em va encantar poder començar amb el conjunt Triphasic. Llibert Fortuny, tot i que tinc mania a la seva persona fastigosament creguda, també treballa amb el jazz més experimental i amb més efectes, que és el que més m'agrada. Acompanyat de Gary Willis, baix elèctric, i de David Gómez, bateria, presentaven els disc Sha-man. I a continuació fi de festa amb la cantant i guitarrista nord-americana Deborah Coleman, que a ritme de blues va fer aixecar i ballar tot el parc. Una experiència per repetir!

World Saxophone Quartet

Aquest és al concert que més desinformat anava... Però quatre saxos (a pèl, res més) ja em cridaven prou l'atenció com a un d'aquests concerts amb molt risc. A més, si posem els noms dels saxofonistes a internet no trobaríem excuses per deixar d'assistir a aquest concert. I per mi va ser el millor de tots, i amb diferència! David Murray, Julius Hemphill, Oliver Lake i Hamiet Bluiett em van fer vibrar des del primer segon fins a l'últim instant. Com que em veig incapaç de descriure-ho em permetré la llicència de copiar de la pàgina de Jazz Terrassa el que diu sobre David Murray: un dels membres originals, està reconegut com un dels saxos tenors més emotius de la història del jazz. Combina la música tradicional amb blues, free jazz, world music i gospel. Té un so aspre, estrident, extrem, com a símbol del retorn a un so pur. I això és el que vaig trobar: una barreja de molts estils barrejats amb embogits solos estridents però apassionats. Van poder passar de l'insensatesa defermada a la delicadesa més absoluta, i em van deixar sense alè.

I repassant el programa d'aquest any... sobretot em sap greu haver-me perdut a Ahmad Jamal... però un altre any serà!

ROJO | ocho

2009-03-21T16:18:00.015+01:00

ROJO era un projecte molt interessant. A través d'una revista es pretenia difondre l'art dels artistes més arriscats i més novedosos. Gràcies a ROJO he decobert i redescobert grans artistes. Era un gran acte social quan ROJO ocupava un bar, una galeria, una discoteca per presentar les seves revistes, els seus artistes, la seva plataforma.

Ara, però, començo a tenir els meus dubtes de la qualitat del que difon. Ara ja publiquen a tot el món, amb artistes de tot el món, però en fullejar les revistes cada vegada tinc més la sensació de que no hi ha cap tipus de filtre de qualitat, i de que entre grans obre també s'hi publica molt merda. Ara ja tenen una galeria pròpia, així que les presentacions de Barcelona han perdut la màgia dels primers dies.

Amb aquest 8è aniversari la sala és plena de quadres sense ordre ni concert. I crec que és un bon resum del que fa actualment. Evidentment sempre segueixo descobrint algun artista interessant, per això hi segueixo anant, però és com si haguessin perdut el criteri. Segueixen fent projectes que valen molt la pena, però sovint cal destriar per no sortir-me decebut.

És una llàstima.

Murakami a Barcelona i la nova literatura

2009-03-21T16:03:00.010+01:00

No passa cada dia que Murakami es deixi veure... Per tant encara pren més valor que ara que ha passat per Barcelona ho hagi fet de la mà d'Isable Coixet.

Parlaria de tot el que van dir... però no vaig arribar a temps. Estava completament col·lapsat de gent. En part pel lloc escollit, ja que la (bonica, meravellosa) Biblioteca Jaume Fuster (a Plaça Lesseps, de Josep Llinàs) no és el millor lloc per fer una cerrada de gran afluència. Però també és bonica la reflexió que vaig sentir: que bé que la literatura hagi mogut tanta gent!

I això em porta a una reflexió sobre la literatura actual. Últimament sembla que els crítics literaris van més d'acors amb les grans vendes editorials... El meu primer pensament en sentir aquesta dada és que els crítics són uns venuts. Tinc una mania personal a tots els bestsellers: no m'agraden les fórumules perfectes de màxima venda, i en general no em fan pensar en res, més aviat no em deixen pensar en res, i és tot el contrari del que busco quan tinc un llibre entre mans. I que consti que no és una crítica als que els llegeixen! Simplement a mi no m'interessen.

Perì si ens hi anem fixant resulta que la massa humana està convertint en bestsellers llibre de més qualitat. És a poc a poc, però començo a creure que realment alguna cosa canvia, que es llegeix literatura de més qualitat. I va ser Murakami que em va fer veure això, i tota la gent que no va poder entrar a la biblioteca.

Beatriz Colomina i els Eames

2009-03-21T15:48:00.005+01:00

Després d'una setmana plena d'activitats culturals em moria de ganes d'escriure alguna cosa en aquest blog... I començo pel més difícil, és a dir, l'activitats que més dies fa que va passar i també la que més complexa em va semblar.

A l'ETSAV ens van informar de que Beatriz Colomina, tèorica de l'arquitectura, faria una xerrada per parlar dels Eames. Ens van dir que era tot un luxe poder escoltar aquesta dona, i que a més a més si no coneixíem els Eames serien una gran i agradable descobriment. Que l'article a la wikipedia només estigui en anglès pot voler dir dues coses: que els professors ens van enganyar vilment en parlar-nos d'ella o bé que en aquest país no podem evitar desaprofitar els grans talents i per això acaben marxant fora... Opto per la segona opció.

Després de la xerrada segueixo sense saber qui són els Eames... Vaig quedar completament saturat de nova informació, i a més a més es donava per suposat que ja coneixíem els Eames... La veritat és que va ser molt interessant, i tinc una gran cursiositat per saber més coses d'aquests arquitectes. Entenc que eren una personatges especialment curiosos... i molt experimentals. Buscaré muntatges i reproduccions seves, a veure si els segueixo coneixent...

De moment, gràcies a Internet, ja he descobert que se'ls hi ha dedicat una galeria a Santa Monica, California. A més una petita cerca d'imatges segur que treurà de dubtes a molt gent: tots hem vist aquestes cadires.

Slumdog millionaire: de la ficció a la realitat

2009-02-26T17:18:00.009+01:00

Normalment són els fets reals que es porten al cinema, però aquesta vegada tinc la sensació que s'ha esdevingut el contrari. M'explico... Si heu vist la pel·lícula Slumdog Millonaire potser ja heu pensat el mateix que jo. I si no l'heu vist tranquils, no us espatllaré el final, que fins i tot abans dels 8 Oscar ja era aclamada tant pel públic com per la crítica.

Hi ha un moment, cap al final del film, en què el poble indi, sobretot els habitants dels barris més deixats i marginals, es volca en el suport de l'slumdog (gos de barraca) protagonista quan aquest és a punt de guanyar el premi més gran repartit a la televisió. Algú que es presuposa ignorant es converteix en l'orgull de tots els que representa. L'eufòria, la tensió, el sentiment de comunitat envaeix els carrers... a la pantalla.

Però la matinada de diumenge a dilluns la ficció es va convertir en realitat. Des de tota l'Índia, i sobretot als suburbis de Bombai on es va grabar la pel·lícula, es va viure la cerimònica dels Oscar com un autèntic orgull nacional, amb la mateixa eufòria, tensió i sentiment de comunitat que dins la pantalla. Potser servirà per conèixer l'Índia de debò, o potser, un cop passada l'emoció i l'alegria tot seguirà com abans.

El que sí que és cert és que tants premis han servit per reconciliar el país amb el film. Tant els habitants dels barris marginals com el govern estaven enfadats amb el director, Daniel Boyle, per utilitzar el terme gos en el títol, ja que avergonyia als primers i desagradava als segons (slumdog és un terme que havien aconseguit enterrar... netejaven la cara als suburbis eliminant la paraula sense fer absolutament res per millorar-ne les condicions de vida).

Si volíeu Índia segurament en tindreu durant una bona temporada als cinemes, i després... l'oblit.

De Chillida a Sixeart

2009-02-24T22:12:00.010+01:00

La galeria Manel Mayoral estrenava el passat 24 de gener una novedosa exposició. Reuneix en un mateix espai obres tridimensionals de diversos artistes com Chillida, Tàpies, Venet, Valdés, Barceló, Mariscal, i més, amb obres d'artistes més emergents com el grafiter Sixeart.

Aquesta exposició és una agradable novetat per als que admirem tant l'art que podem trobar als museus com el que podem trobar al carrer. Però d'una proposta tant atrevida, d'un títol tant cridaner, gairebé reivindicatiu, un espera una mica de reflexió al darrere de tot plegat. I és que hi ha prou material per donar-hi voltes: allò que és delicte salta a galeries i museus, i es paguen milers i milers d'euros per les seves obres al mateix temps que es posen multes quan aquestes són al carrer, i aquesta galeria ha tingut l'atreviment de reunir de comarar-los amb els artistes contemporanis més consagrats, però no de donar-hi més voltes. Perdoneu, oblidava que "galeria" no és sinònim de "sala d'exposicions" o "museu", ja que la seva finalitat deu ser únicament poder vendre les obres... Més enllà de tot això aquesta exposició es pot considerar gairebé de luxe (les reflexions cada ú o casa seva... o aquí mateix), així que si voleu teniu fins al 15 de març per anar-la a veure a la galeria Manel Mayoral (C/ Consell de Cent 286).

Els nois d'història

2009-02-22T14:41:00.005+01:00

Aquesta obra s'havia d'anar a veure: nou teatre dirigit per Josep Maria Pou, obra dirigida per Josep Maria Pou, i finalment ell mateix com a protagonista. I tanta espectativa només pot portar a la decepció. Vull deixar clar, d'entrada, que l'obra em va agradar, però que per diverses raons no va ser tant com esperava.

Els nois d'història, d'Alan Bennett, va ser molt aplaudida en la seva estrena a Londres, el 2004, i ha recollit diversos premis. L’obra se situa en una escola anglesa d’educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d’ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l’autor qüestionar si l’educació s’entén com un camí cap a l’èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital.

Pel que fa a la direcció i a l'actuació crec que són molt bones. No és una obra fàcil: aconsegueixen mesclar la música en el text sense que l'obra sigui un musical, també creen moments de caos sense que per això l'espectador perdi el fil, i plasmen perfectament les personalitats dels joves estudiants.

L'obra és àgil i divertida, però és aquí on comencen les decepcions. Crec que el tema de l'educació es tracta amb poca profunditat, i que no arriba gaire més lluny del que explica la sinopsi de l'obra. Però també comentava una amiga que aquesta obra és molt més impactant quan l'espectador és la societat anglesa, pren molta més força per contraposar-se a la dinàmica de l'educació actual en aquest país.

Un altre punt decepcionant és el final. En sentir la moto pensava que ja acabava l'obra, però no. El que ve a continuació ho trobo fora de lloc, i crec que no dóna més llum a l'obra. Tampoc entenc el sentit de la trama homosexual. Crec que se li dóna massa importància tenient en compte que no acaba d'arribar enlloc.

I finalment el teatre: adquisició del grup Focus i rehabilitació encarregada a Toni Barnades. Crec que la rehabilitació del teatre és esplèndida, és un teatre modern en una caixa antiga, amb totes les noves instal·lacions i seguretat necessàries, però trobo lamentable que a mitja obra es pugui sentir la sirena d'una ambulàcia del carrer. Un teatre nou de trinca i fan un mal aillament acústic? És una llàstima, la veritat.

Tot i que trobo que té aquests punts dèbils crec que és una obra molt recomanable, Josep Maria Pou demostra una vegada més ser un mestre de la interpretació, i ha sabut envoltar-se d'un equip jove però ferm.

La fan fins al 22 de març al teatre Goya de Barcelona.

La mort d'un viatjant

2009-02-16T19:57:00.011+01:00

Fa uns dies que vam anar a veure "Mort d'un viatjant", d'Arthur Miller, al Teatre Lliure. És la primera vegada es fa aquesta obra en català, i es tracta d'un coproducció de la mà de tres ciutats (Girona, Barcelona i Madrid), amb traducció al català d'Eduardo Mendoza i direcció de Mario Gas.

Mort d'un viatjant és la història d'(auto)destrucció d'un perdedor nat: Willy Loman (Jordi Boixaderas). És un venedor ambulant fracassat que viu dels somnis, que segueix creient en el somni americà. I aquesta obra, de fet és la primera que, al 1949, posava en dubte el somni americà i el consumisme. Loman és un ésser patètic i entranyable que segueix lluitant amb tota la seva força per ser algú en aquest món, per tenir un nom, mentre al mateix temps no pot deixar d'evocar tot el que hauria pogut arribar a ser. I amb tot va embogint i es va autodestruint.

Vam tenir l'encert d'anar a veure l'obra el dia que hi havia col·loqui amb els actors. Segons el crític el que és curiós és que no hi ha un enemic públic: l'enemic de Loman és Loman mateix. Entre nosaltres no tothom hi estava d'acord: hi ha qui deia que l'enemic de Loman era el seu fill gran, Beef (Paco Derqui). Loman desitjaria que el seu fill gran fos tot el que ell no ha pogut ser mai, i el pressiona isuportablement. En canvi Beef toca més de peus a terra: sap qui és i fins a on pot arribar, cosa que destrossa al seu pare. En canvi, el fill petit, Happy (Oriol Vila), mentider i faldiller, aspira a ser molt més del que és, però passa completament desapercebuit als ulls del pare.

Jo crec més aviat en que realment l'enemic de Loman és el propi Loman, però evocat en el seu germà Ben (Víctor Valverde). Ben és una presència fantasmal que tortura a Loman continuament: és tot el que ha perdut, tot el que hauria pogut ser, totes les oportunitats que ha deixat passar. Intenta contínuament justificar-se davant de Ben, creure que la vida que té ara és la que vol, que és algú, però Ben el segueix convidant a seguir el seu camí.

El final, ja anunciat en el títol de l'obra, és apoteòsic. És on Linda (muller de Loman, Rosa Renom) ens fa vibrar. És l'eterna companya que li fa costat, qui veritablement viu més que ningú la dregadació del protagonista i tot i això té forces per seguir endavant i no deixar que Loman arribi al seu final.

En definitiva una gran obra, uns grans actors i una gran posada en escena. Jordi Boixaderas és impecable en la seva interpretació durant tres hores, fins al final. Rosa Renom, potser una mica sobreactuada pel meu gust, però espectacular. Dels fills, quedo sorprès amb Pablo Derqui, ja que no n'esperava tant, i bona actuació per part de l'Oriol Vila. De la resta d'actors per mi cal destacar Víctor Valverde, clava el personatge espectral i inquiteant de Ben.

Posada en escena també molt ben trobada. Una carretera travessa la casa dels Loman, i serveix per fugir i retornar en el temps a través dels records i alucinacions de Loman.

A Barcelona s'acaba el 22 de febrer. A partir de l'11 de juny es pot veure a Madrid, al Teatro Español. En castellà, evidentment.

Trilogia de Nova York, Paul Auster

2008-10-22T13:22:00.011+02:00

La Trilogia Nova York consta de tres novel·les breus: La ciutat de vidre, Fantasmes i L'hanitació tancada. Segons la contraportada es tracta de tres persecucions detectivesques, tre variacions sobre el gènere. Però crec que mai s'ha de fer molt de cas de les contraportades; considero que els menys important en les històries són les persecucions, i que per tant ja no podem parlar de novel·la negra. El text que hi ha a continuació l'he escrit en tres tongades a mida que anava acabant cada un dels relats.

La ciutat de vidre

El protagonista d'aquesta història, David Quinn, és molts personatges alhora. Es pot dir que la vida no li ha anat del tot bé, i per superar-ho s'ha refugiat darrere d'altres noms, d'altres personalitats, fins al punt de gairebé eliminar de la seva ment l'existència de sí mateix.

La primera d'aquestes és el pseudònim amb el que escriu els llibre. És un primer engany al que gairebé no dóna importància, és gairebé com un tràmit. En canvi es posa més en evidència sentint-se atret i empàtic pel protagonista dels llibres que ell mateix escriu.

Aquesta situació entra en crisi quan algú el truca erròniament demanant els serveis de Paul Auster [autor de la triologia Nova York], un detectiu privat, i ell accepta la feina. A partir d'aquí s'obessiona de tal manera en el cas que acaba perdent la noció de si mateix, i David Quinn es converteix en una altra disfressa del protagonista.

Es curiós, ja que crec que la història es podria entendre com una homenatge a El Don Quijote de Cervantes. El protagonista acaba ofegat en una història semblant a les que a ell li agraden i ell escriu. Però no hauria fet aquesta reflexió si durant el llibre no es parlés del llibre de Cervantes... que se'n parli hi fa pensar, i crec que evidencia més encara que hi vulgui tenir alguna semblança.

Fantasmes

El segon relat també ha estat interessant. Una mica més pesat de llegir. Ha començat a revel·lar quina és la possible relació entre els tres llibres... tot i que encara no ho tinc clar.

En els dos que he llegit de moment puc dir que sembla que les investigacions que es duen a terme no són importants en el relat. No és què s'investiga ni com s'investiga; és més aviat com afecta a l'investigador.

Si en el primer relat el protagonista anul·lava la seva persona, en aquest relat sembla que, per matar l'avorriment d'espiar algú que no fa res, el protagonista (Blue) es dóna a un exercici d'introspecció al mateix temps que mata tot tipus de vida i entreteniment que tingués fins llavors.

A més tots els personatges semblen despullats de personalitat i simplificats a un sol terme: el seu nom, sempre un color. Em quedo igualment amb el dubte del significat dels colors: en algun dels personatges pot ser la màxima simplificació de la seva personalitat, però llavors no entenc què significa el nom d'alguns d'ells (com el protagonista: per què Blue?); potser els noms no signifiquen res, podrien haver estat números o lletres; potser l'autor no pretén trobar noms amb significat, però prou expressius per fer pensar al lector que si que en tenen per tal de fer-lo entrar en un desconcert tant gran com el del protagonista, que en cert moment també es pregunta els significats del noms Black i White.

Crec que les dues històries queden ben tancades, però no estic segur de que em convencin els girs del final. En tot cas m'agraden les reflexions que s'hi desenvolupen i com l'autor et fa entrar en la seva història amb les mateixes eines que pateixen els protagonistes.

L'habitació tancada

Aquest tercer relat és globalment per mi el més desconcertant. Un espera trobar algunes respostes al per què de la trilogia, al sentit de l'obra completa, però sembla que l'autor va fent lligams entre les tres històries que més aviat compliquen trobar respostes. I arribo a la conclusió que potser faig masses preguntes.

Una altra vegada un personatge (que no és pas un detectiu) es veu obligat a la recerca d'un altre personatge, Fanshawe, un vell amic que ha desaparegut. Fanshawe en realitat ho té tot preparat, i el protagonista acaba sent la víctima obsessionada, el perseguidor obsessionat pel perseguit fins a destruir-se a sí mateix.

Durant aquest tercer relat el protagonista dóna a entendre que el primer i segon relats (La ciutat de vidre i Fantasmes són històries que ell mateix ha escrit després dels fets que ens relata en aquest tercer relat. Com si fossin variacions de la mateixa història, altres punts de vista, potser un intent de reconstruir la seva vida després de la història de Fanshawe. Això dóna més sentit al conjunt de la Trilogia.

En definitiva: Paul Auster mai deixa de sorprendre'm, i estic segur de que ho seguirà fent.

Actualitzant-me

2008-10-21T22:47:00.005+02:00

Revisant el bloc decobreixo que vaig a missatge per any... Aquesta estadística s'hauria de millorar.

I no és que m'hagin faltat ganes d'escriure. Més d'una vegada m'ha passat per la ment les ganes de plasmar alguna experiència en aquest bloc (aquest estiu mateix: la desastrosa Expo de Zaragoza, el meu primer concert en viu de la Björk, i més recentment la visita a la Bienal d'Arquitectura de Venècia, una de les polèmiques dels últims anys); però la poca costum d'arribar fins al final quan penso en aquest bloc, o el temps que a vegades no ens deixa fer tot el que voldríem (o no el l'ordre que ens agradaria) han fet que aquest espai vagi quedant oblidat.

Tot això és perquè ara ja no em veig amb cor d'escriure res sobre aquests temes, però al mateix temps sento que m'ha faltat fer-ho i que comença a ser hora de recuperar aquest espai. Tot això és, en definitiva, una promesa (a mi mateix): plasmar més sovint en aquest racó el que la cultura m'ha fet sentir.

Fins aviat doncs, o fins l'any vinent.

nomadak tx

2007-10-10T19:59:00.002+02:00

nomadak.tx és una pel·lícula i és un projecte. És un camí de coneixement, de moviment, com les poblacions nòmades. És la trobada de dos músics i la seva txalaparta amb el món que els envolta. I així la trobada de diverses músiques i sons per crear-ne de nous.

I aquests nous sons són milers d’anys d’història, són punt de trobada de cultures, són sentiments, són paisatges, són noves maneres d’entendre i viure la vida, són moviment.

La pel·lícula és molt recomanable, ja sigui per la qualitat del projecte, el so d’aquest instrument tant especial que és la txalaparta o bé per la quantitat de noves músiques a les nostres oïdes, tant riques, tant especials. I fins i tot, en aquest punt de trobada de la música el dos músics creen les pròpies txalapartes amb els materials de la zona... i si cal, amb el gel, gran mag de nous sons.

Per més informació entreu a la web del projecte: http://www.nomadaktx.com/

la cultura ens farà lliures...?

2006-09-20T14:05:00.002+02:00

La cultura ens farà lliures...?

Una gran pregunta. L'art ens farà lliures? No penso resoldre aquest dubte ni cap altre... No pretenc respondre a grans qüestions, n'hi ha masses que es plantegen en el camí de la cultura.

Vull definir cultura, però no en termes generals. Vull definir la meva cultura, a vegades alternativa, a vegades divertida, o incívica, sovint emocionant, i potser fins i tot incompresa.

En definitiva parlaré dels llibres que més em toquen, la música i els concerts més apassionants, els grafittis i les arts de carrer, exposicions, arquitectura, pel·lícules... arts en general, però només les que més m'hagin transmès. Per això a vegades

Així doncs, l'art és cultura i la cultura és art. I moltes coses més.

Benvinguts al meu racó d'opinió on també podreu opinar.